Monday, April 20, 2015

'Reflexions sobre el principi anarquista,' Paul Goodman (1966)

L’anarquisme es basa en una proposició ben definida: que tot comportament important es desenvolupa només per mitjà de la resposta lliure i directa dels individus o de grups voluntàriament constituïts en les condicions presentades pel context històric. L’anarquisme reivindica que en la majoria d’afers humans, ja siguin polítics, econòmics, militars, religiosos, morals, pedagògics, o culturals, es produeix més perjudici que benefici de la coerció, de la direcció de dalt a baix, de l’autoritat central, de la burocràcia, de les presons, de la conscripció, dels estats, de l’estandardització preestablerta, de la planificació excessiva, etc. Els anarquistes volen augmentar el funcionament intrínsec i disminuir el poder extrínsec. És una hipòtesi de psicologia social amb òbvies implicacions polítiques.

Depenent de les condicions històriques variables que presenten amenaces diverses contra el principi anarquista, els anarquistes han anat desenvolupant l’èmfasi en diferents idees: de vegades agràries, de vegades les ciutats lliures i els gremis, de vegades tecnològiques, de vegades anti-tecnològiques, de vegades comunistes, de vegades tot reafirmant la propietat, de vegades individualistes, de vegades col·lectivistes, de vegades tot parlant de llibertat com un bé quasi absolut, de vegades a partir del costum i la “natura.” Tanmateix, malgrat aquestes diferències, els anarquistes gairebé sempre se saben reconèixer mútuament com a tals, ja que no consideren que les diferències siguin incompatibles. Considerem un problema modern crucial, la violència. La guerra de guerrilles s’ha convertit en una tècnica anarquista clàssica; amb tot, on les condicions modernes han emprat qualsevol mètode violent per reforçar el centralisme i l’autoritarisme, els anarquistes han tendit a descobrir la bellesa de la no-violència.

Generalment, el principi anarquista és ver.* Lluny de ser “utòpic” o un “fracàs gloriós,” el principi anarquista s’ha demostrat efectiu i ha guanyat en moltes crisis històriques espectaculars. En el període del mercantilisme i les patents reials, la lliure empresa mitjançant companyies per accions era anarquista. La jeffersoniana declaració de drets i el sistema judicial independent eren anarquistes. Les esglésies congregacionalistes eren anarquistes. L’educació progressiva era anarquista. Les ciutats lliures i el dret de societats en el sistema feudal també eren anarquistes. Actualment, el moviment dels drets civils en els Estats Units ha estat gairebé un clàssic moviment descentralitzat i anarquista. I així successivament, fins a arribar a detalls com l’accés de franc a les biblioteques públiques. Per descomptat, per als historiadors posteriors totes aquestes coses no sembla que hagin de ser anarquistes, però en el seu temps van ser considerades com a tal i sovint se les anomenava com a tal, amb l’amenaça usual del caos. Però aquesta relativitat del principi anarquista a la situació actual és l’essència de l’anarquisme. No hi pot haver una història de l’anarquisme en el sentit d’establir un estat de coses permanent que s’anomeni “anarquista.” L’anarquisme s’enfronta de manera continuada amb la situació futura, i vigila que les llibertats passades no es perdin i es converteixen en el seu oposat, de la mateixa manera que la lliure empresa es va convertir en l’esclavatge de salaris i el capitalisme de monopolis, o el sistema judicial independent es va convertir en un monopoli dels tribunals, policies i advocats, o l’educació lliure es va convertir en el sistema educatiu.



*Jo, i d’altres anarquistes, podríem reconèixer algues situacions d’emergència temporal, si tenim la certesa que l’emergència és temporal. Podríem exceptuar senzilles organitzacions logístiques, com la venda de bitllets, el sistema mètric o la fiscalitat, si tenim la certesa que l’administració, el “secretariat,” no acabaria controlant la cosa. I podríem exceptuar alguns “monopolis naturals,” com el control d’epidèmies, el subministrament d’aigua potable, etc.

Font: Anarchy 62 (April 1966), 115-6.

Tuesday, March 3, 2015

Yahrzeit


Martin Gutzwiller, 1925-2014


From an email:
He had the impulsive need to share his life and his memories with me, and I had the hunger for a life story that was not mine, but that has become essentially mine.

Tuesday, February 10, 2015

Notes on Yoga and Psychoanalysis

La versió del budisme que s'ha venut i construït a Occident no té res a veure amb el que realment es practica a Àsia. Potser l'excepció és el budisme zen. Les comunitats budistes serioses a Europa són nius d'intolerància i pitjors que els monestirs catòlics, amb la mateixa divisió entre de cos i ment i negació de la sexualitat.

--

Psicoanàlisi: Jung creia que Occident no havia desenvolupat en la seva història un procés de comprensió i curació personals que permetés el nosce te ipsum i unís cos i ment en la unitat que són. Admirava el ioga per això. Va desenvolupar teories al respecte. Ho va desenvolupar a l'article "Yoga and the West."

--

Nota: No sóc Jungià, encara que ho pugui semblar. Però aquesta tesi seva em sembla molt interessant i encertada.

--

Cada cultura (o civilització) necessita el seu propi camí. La psicoanàlisi és la resposta més genuïnament occidental (i jueva), pròpia de la seva tradició cultural, intel·lectual i emocional. Tu estàs buscant trobar espiritualitat i comprensió racional i natural del que usualment s'etiqueta de sobrenatural.

--

Nota: civilització jueva no pertany a la civilització occidental però tenen vasos comunicants intensos. Això obre un nou fil.

--

El sincretisme és una dinàmica i fenomen històrics que han permès l'intercanvi d'idees i pràctiques entre cultures. Jung no s'hi oposava, però sabia encertadament, que tot sincretisme sempre tenia una base original, genuïnament pròpia. No la podem negligir.

No et sabria dir si el sincretisme del segle XX entre East-West va donar el New Age. Però certament la implantació del budisme a Europa és absolutament al·lòctona.

--

Ioga: si has de fer ioga, aprèn-ne pel teu compte i evita el ioga industrial de les masses. Allò no és ioga, t'exposes a lesions (com sempre m'ha acabat passant) i negligeix molts dels impulsos originals del ioga. Si et pots pagar un tutor particular ocasional, fes-ho. Practico ioga cada matí.

Psicoanàlisi: t'invito vivament a començar l'anàlisi amb un psicoanalista.

--

Sóc molt pesat, ho sé. I per mi el ioga no és necessàriament espiritual de la manera que s'entendria espiritual. És una manera d'honorar saludablement el meu cos. La cosa espiritual més tradicional és la meva pregària matutinal i l'estudi de la Torah.

Sunday, February 1, 2015

Dies Gloriosos


Fa uns mesos vaig publicar al Twister una sèrie de tuits sobre la futura alliberació nacional de Catalunya, l'única possible. Heus ací les dotze notes que tot independentista necessita de conèixer sobre la futura Catalunya independent. Il·lustra la capçalera d'aquest article la futura bandera imperial de guerra.

Us ho dic amb tota veritat: els dies gloriosos són propers…














Aquí es pot contemplar una còpia del retrat oficial del Canceller B. en uniforme de gala.

Monday, September 29, 2014

Manual per declarar la independència


Llucia Ramis, "¿Quién dijo que Cataluña no tiene ejército?," El Mundo, 2013.