La sastreria de can Vilallonga

La reforma de l'Ofici Diví després del Concili Vaticà II i la redacció ex nihilo d'un nou propi de les diòcesis catalanes suposà el major empobriment litúrgic de tota la història de l'Església. Això ha afectat en gran manera el propi de Sant Narcís de la Litúrgia de les Hores en català. El propi de Sant Narcís s'ha vist reduït al no-res: una segona lectura de l'Ofici de Lectures que és un sermó sobre Sant Narcís, atribuït a l'abat Oliba. Més que lamentable. La resta de l'Ofici de Sant Narcís és al comú de màrtirs. Quin gran empobriment! A fi de preservar els tresors de la litúrgia immortal i real, la Sastreria ofereix ací la part pròpia de les primeres vespres de la solemnitat tal com es troba al Breviari de 1962, promulgat pel Beat Joan XXIII. A més, hom es pot baixar en document pdf l'Ofici sencer, amb els psalms inclosos, de les I Vespres, les Laudes i les II Vespres. Tot i que encara hom no ha pogut localitzar la melodia gregoriana dels himnes, és ben segur que existeix. D'altra banda, hom recorda que per la voluntat del Beatíssim Pare gloriosament regnant, els llibres litúrgics promulgats pel Beat Joan XXIII al 1962 són legítims, legals i vigents en la Forma Extraordinària del Ritu Romà, de ple i lliure ús en la Santa Mare Església.

Ad I Vesperas

Ant. 1 Narcíssus curávit gentem suam, et liberávit eam a perditióne.
Ant. 2 Ipse est diréctus divínitus in pœniténtiam gentis, et tulit abominatiónes impietátis.
Ant. 3 Fuit máximus in salútem electórum Dei, expugnáre insurgéntes hostes.
Ant. 4 Invocávit Dóminum omnipoténtem in oppugnándo hostes circumstantes úndique in oblatióne agni invioláti.
Ant. 5 Consummatióne fungens in ara, libávit de sánguine uvæ : effúdit in fundaménto altáris odórem divínum excélso príncipi.

Capit. 2 Machab. 15, 14
Hic est fratrum amátor, et pópuli IsraËl : hic est, qui multum orat pro pópulo, et univérsa sancta civitáte.

Hymnus
Festívis hódie láudibus ínclytum
Narcíssum púeri concínite ac senes :
Linguis ómnibus, urbs nostra, canéntibus
Patrónum célebrat tuum.

Dum nostram prémerent carnífices fídem,
Ac strages fíeret christíadum, datus
Nobis hic fuit invíctus Epíscopus,
Christi ut dúceret ágmina.

Zelo ardénte plagas raptus ad éxteras
Afram cum Eunómia, Digna et Hilária,
Narcíssus Zózinum ac innúmeram fere
Sanctórum ségetem parat.

Ast ex indígenis lárgior est seges
Nostrórum píetas ínclyta cívium ;
Centéni, præeúnte agmen Epíscopo,
Scandunt sídera Mártyres.

Laus ætérna tibi, altíssima Trínitas,
Quæ ætérno récreas lúmine Mártyres ;
Narcíssi précibus da fámulis tuis
Cæli gáudia cónsequi.
Amen.

V. Glória et honóre coronásti eum, Dómine.
R. Et constituísti eum super ópera mánuum tuárum.

Ad Magnif. Ant. Sanctíssimum Patrem ac Epíscopum Narcíssum hujus Civitátis et Diœcésis Patrónum recolámus ac celebrémus, qui suis méritis et précibus nos ab omni malo liberáre potens est.

Oratio
Deus qui beátum Narcíssum Mártyrem tuum atque Pontíficem illústri láurea decorásti, ejúsque corpus admirábili integritáte claríficas : concéde propítius; ut, ejus deprecatióne tuo muníti præsídio, incorrúpta gáudia felicitátis ætérnæ consequámur. Per Dóminum.

Les I Vespres, les Laudes i les II Vespres de l'Ofici de Sant Narcís amb els psalms en un document pdf, a punt per resar.

Fa poc la Sastreria tractava de manera residual les relacions entre la ciència històrica i l'imperi de les emocions. Val la pena aprofundir-hi i mostrar una manera empàtica de presentar la història, amb la vivacitat de les emocions, sense que hi hagi una gran distorsió dels fets (per bé que hi és sempre). Hom vol emprar com a exemple un dels grans instruments de culturització històrica de les masses: el cinema. I el cas triat és ben aliè dels estómacs dels hipotètics lectors d'aquesta Sastreria: la batalla de Điện Biên Phủ de 1954, que determinà la fi de la presència francesa a la Indoxina.

El film Điện Biên Phủ (1991) de Pierre Schoendoerffer és un excel·lent cas d'estudi. Es podria haver escollit Indochine (1992), però hom prefereix la càrrega emotiva del primer. Hi ha història i la voluntat d'historiar amb un cert rigor des de l'empatia vers l'esdeveniment. I hi ha l'emoció del director d'haver estat un actor en la batalla, en tant que càmera de l'exèrcit a Điện Biên Phủ. El film es va rodar quasi íntegrament al Vietnam, per la qual cosa, tal com s'explica a la fi de la pel·lícula, fou un acostament entre antics enemics i un gran exercici de mútua comprensió. Fou el primer cop que Schoendoerffer retornava als turons de Điện Biên Phủ d'ençà el 1954, any en el qual els abandonà com a presoner de guerra. Val a dir que dels 11.721 soldats capturats a Điện Biên Phủ solament retornaren a la Metròpoli 3.290. Schoendoerffer sobrevisqué. Per recordar a través del cel·luloide, el seu segon ull.

L'imperi de les emocions en aquest film és absolutament reeixit. D'antuvi, el retrat de la societat colonial d'Hanoï està molt ben aconseguit, per tal com es presenten diversos mons d'una plural societat vietnamita en descomposició. Val a dir que el llargmetratge vol fixar el record del realitzador i presentar especialment la idea del militar, del combatent, de l'oblidat soldat de Điện Biên Phủ, cimal de memòria militar francesa, tal com un servidor va poder constatar a l'ETAP, l'École des Troupes Aéroportées a Pau, escola en la qual s'entrenaren tants d'aquells oficials i soldats que saltaren des dels avions en paracaigudes als turons de Điện Biên Phủ; el desplegament aerotransportat més gran de la història. Aquesta memòria és tan important que les tres darreres promocions eixides de l'ENS de Saint-Cyr –Acadèmia d'oficials de l'Armée de Terre– porten el nom d'oficials que combateren a la Indoxina: Lt. Brunbrouck, Cne Beaumont i Cba Segretain.

En el film hi ha dos grans moments d'imperi de les emocions: les Santes Misses del diumenge 14 de març de 1954 –l'assalt del Viêt Minh començà la nit del dissabte 13 de març– i la creació de la gran manifestació de la societat colonial d'Hanoï amb el fictici concert de violí a l'òpera de la ciutat. Verament, ambdós casos són l'expressió de la societat francesa a la Indoxina i s'intercalen imatges de la batalla de Điện Biên Phủ, on l'enemic és el gran absent fins a la fi del relat cinematogràfic, de la mateixa manera que la tensió social en un món colonial és completament absent, en benefici de la combustió armada- En el cas del diumenge 14 de març, es presenten la Santa Missa a la catedral d'Hanoï i la Santa Missa de campanya a Điện Biên Phủ. Encara que hi ha importants errors litúrgics –els de costum, això és, l'extrapolació d'una litúrgia postconciliar impossible en ple 1954!–, causats per una memòria confosa que retrata una idea de missa; això també és imperi de les emocions. En el cas del concert a l'òpera, es presenta el desplegament decadent de la societat colonial que assisteix al seu propi funeral, al funeral de la civilització francesa a la Indoxina, en una sala presidida per una barroera Marianne estil Delacroix que vol representar l'aportació de la cultura a l'Àsia. Com explica a la fi d'aquest concert el personatge que encarna el nacionalisme vietnamita en el film: «C'était l'adieu de la France.». I s'intercalen imatges de l'hecatombe final de Điện Biên Phủ, amb els cops de canó del moribund soldat, que respon a la desfeta amb la «loi du vieux Isaac».

Doncs, això, que un servidor beu cada dia un bon got de «zumo Pontífice».

Eustaquio Cardenal Ilundáin, Arquebisbe de Sibília, fa cua per votar a les eleccions de 1931.

Per si algú mai havia dubtat de l'esperit nihilista del progressisme a Catalunya, pot llegir avui [dimecres 7 d'octubre de 2009] l'entrevista al Prof. Pere Solà Gussinyer, catedràtic d'Història de l'educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, que publica La Gaseta del Règim. L'entrevistat glossa la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog anarquista i ateu afusellat al 1909 per haver estat considerat l'instigador intel·lectual de la rebel·lió a Barcelona d'aquell mateix any, rebel·lió coneguda com la Setmana Tràgica, en la qual la gran víctima foren les propietats eclesiàstiques de la ciutat, una cinquantena ben bona. Curiosament, s'atacaren principalment els ordes religiosos dedicats a la tasca social als barris obrers de la ciutat. Molt curiós.

Un passatge interessant de l'entrevista és el que tracta sobre la necessitat que els culpables de la mort de Ferrer es disculpin: «Ni la jerarquia catòlica, ni l'exèrcit, ni la monarquia restablerta no han demanat perdó per la seva injusta execució, motiu pel qual s'escauria una reparació pública retrospectiva.». Si bé que l'Església Catòlica s'ha disculpat a bastament de manera retroactiva per decisions passades, com les fogueres i similars que tan presents són a l'imaginari col·lectiu, per què s'ha de disculpar de l'afusellament d'una persona a la qual no va sentenciar formalment i que fou jutjada per l'Estat per la seva direcció en la rebel·lió que provocà morts (pocs, s'ha de dir) i destrucció d'esglésies i convents arreu de Barcelona? Es podria discutir la condemna –i així han d'actuar els catòlics, en contra la pena capital–, però no pas la culpabilitat de Ferrer. Per contra, tots aquells que al 1909 cremaren propietats eclesiàstiques i que al 1936 –hi ha una línia de continuïtat molt clara– assassinaren massivament clergues no han demanat mai disculpes. Ara, el Prof. Solà vol culpar i estigmatitzar en gran manera l'Església per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia que, ni molt menys, era innocent, tal com ja va explicar Joan C. Ullman a The Tragic Week. A Study of Anticlericalism in Spain, 1875-1912, obra antiga però de gran qualitat i de referència obligada, que el Prof. Solà negligeix absolutament. Ullman, a més, va treballar amb el Prof. Josep Fontana; per consegüent, no es pot pas considerar una autora «de dretes»… En el fons, Solà presenta la versió parcial i ideològica dels fets, com sempre sol passar. Es tracta –i és ben legítim– d'una opció sentimental i emotiva, prou respectable, però poc recomanable en l'estudiós de la història, especialment si no se sap separar la història del mite i la presa de partit de l'observador analític. I aquest senyor fa mite i militància política, ben bé. I ho revesteix d'emotivitat política.

Abans d'acabar, unes notes sobre l'imperi de les emocions*. La història i la historiografia són plenes d'emocions i sentiments. No es tracta pas de l'escriptura de la història des del teleologisme ideològic, sinó de la redacció d'una història simpàtica (de la simpatia devers el cas d'estudi), que s'entusiasma i pren partit per l'emoció del relat. Ambdues són unes formes de parcialitat. Naturalment, tot plegat provoca una crisi de confiança en la ciència històrica. Quan es construeix el relat històric s'han d'allunyar tant els teleologismes ideològics com les emotivitats de diversa natura. Cal l'empatia i l'anàlisi crítica. Sempre. I això no obsta que en la commemoració es puguin evocar els records de la història des de l'emotivitat, si no s'arriba a la contradicció amb el que hom pugui historiar, és clar.

* Prenc el terme de l'obra de Christophe Prochasson L'empire des émotions. Les historiens dans la mêlée.

La família catòlica desplega en la seva llar tota una imatgeria religiosa pròpia i idiosincràtica d'una gran dimensió teològica, si bé que l'ús i la visió quotidians d'aquesta imatgeria poden convertir-la en una rutina o un simple objecte decoratiu. En realitat, la presència de la imatgeria religiosa en la llar catòlica és la vera i constant consagració de l'habitatge i la nostra quotidianitat a Déu Nostre Senyor per mitjà del Seu Fill. És per això que Crist regna a la llar catòlica. El crucifix dominarà cada estança. Semblantment, la determinant i majestuosa devoció al Sagrat Cor de Jesús pot aportar un protector regnat social de Crist a la llar catòlica. Cal no oblidar que «Suscepit nos Dominus in sinum et cor suum», per la qual cosa la llar que es consagra al seu Sagrat Cor inflamat es lliura plenament a la conquesta de Crist Rei, sense oblidar que aquest Cor inflamat d'amor divinal és el fonament de tota vocació sacerdotal.

En record del Sant Sopar, el menjador de la llar catòlica tindrà la imatge d'aquell moment en el qual Crist instituí l'Eucaristia, per fer present constantment el Pa de Vida que és el Santíssim Sagrament de l'altar, ofert en sacrifici a la Santa Missa, «culmen et fons» de la tota vida cristiana. En cada àpat familiar, en donar gràcies a Déu pels aliments materials, la mirada furtiva al Sant Sopar ens recordarà l'aliment espiritual que ens cal rebre ardentment per a la nostra salut i salvació.

Finalment, no s'ha d'oblidar la nostra Advocada i Mare que és la Beata Maria Verge, que intercedirà per nosaltres. Sense la Mare de Déu, la llar catòlica no es pot sentir plenament conformada. I amb la presència acomplida d'aquells homes i dones de vida heroica en qualque estança, a fi que també ells intercedeixin per nosaltres, la llar es pot sentir verament catòlica.

Aquesta llar catòlica típica és la que hom recorda a Llagostera. Al cancell de la casa presideix la Mare de Déu, que saluda cada visitant que hi penetra; també presidirà sengles taules auxiliars de la cambra, per tal que a l'hora de la fosca hom no oblidi d'evocar la nostra Advocada. Tot seguit, a l'anomenat cosidor, on la família feia vida, el Sagrat Cor de jesús regna en aquesta casa consagrada a Ell. La imatge del Sagrat Cor té la seva història. Forma part d'un vell calendari, anterior a 1936, que s'ha anat conservant i que ha anat acompanyant la família en aquella habitació on més vida feia, ja fos el menjador en temps de la sastreria, ja fos el cosidor en temps de la jubilació. Justament, al menjador hi hagué en un passat el Sant Sopar, en un baixrelleu de guix força voluminós que es féu malbé i que malauradament no ha tornat a lluir al menjador. La imatge dominant, la que acompanya la família sempre és el crucifix, especialment en la majestat de la cambra. Despullada de tota decoració, el crucifix penja al damunt del llit, únic. És el record del sacrifici del Fill per la nostra salvació. I en el nostre descans nocturn, en el descans del sepulcre, en la fi del dia, és el record final que s'ha de tenir. Finalment, per entre alguns dels sants de la casa destaca Sant Josep, amagat en algun racó de les velles estances que ja no s'utilitzen. Mes és allí, per recordar quin és el patronatge de la casa.

Bé, sense oblidar el pessebre nadalenc que cada any es munta a la finestra i l'escolania que sempre ens ve a visitar! Però aquest ja és un altre record…

L'abadia francesa de La Grassa (Lagrasse, en llengua d'oïl) fa un cert temps que ha emprès una gran renovació i restauració de tot el complex abacial, d'ençà l'arribada d'una nova comunitat de canonges regulars al 2004. Una associació de laics experts i de prestigi coordina la restauració i la recaptació de fons. Al lloc web de l'ASMVAL (Association pour la Sauvegarde et la Mise en Valeur de l'Abbaye de Lagrasse) es pot constatar la presència d'Emmanuel Le Roy Ladurie al seu comitè científic (un comitè, d'altra banda, de superluxe!). Segons es pot llegir a la pàgina web de l'ASMVAL, «L'association ASMVAL voit un grand intérêt à la présence d'une communauté religieuse dans ce bâtiment pour sa sauvegarde et sa restauration. Outre la garantie de respect de la vocation de ce lieu, la vie religieuse assure dans le temps les investissements d'aujourd'hui. L'Histoire nous en donne un indiscutable témoignage.». Perfecte. I afegeix una cita de Le Roy Ladurie: «Lagrasse exerce un rayonnement majeur en Languedoc depuis 1200 ans. Il n'y a pas de hasard. Une telle histoire est prometteuse pour l'avenir.». D'on ve la sorpresa de tot plegat? Le Roy Ladurie fou un dels artífexs de la Nouvelle Histoire francesa i l'actual Abadia de La Grassa empra els llibres litúrgics de la forma extraordinària del ritu romà, altrament dit, «ritu tridentí», «usus antiquior» i etc.

Le Roy Ladurie és un historiador i titular al Collège de France, deixeble de Fernand Braudel i fill d'un exministre d'agricultura del Règim de Vichy (tranquils, que es passà a la Résistance), Le Roy Ladurie fou conegut pel seu Montaillou, village occitan (1975) exemple paradigmàtic i mundialment famós de la microhistòria, amb una participació a la història de les mentalitats. Comunista de carnet fins a la invasió d'Hongria de 1956, formà part del PSU de Rocard, fins a la ruptura definitiva amb el marxisme, molt explicitada en els darrers temps amb la publicació d'alguns llibres de regust autobiogràfic i amb una anàlisi crítica del moviment comunista francès del qual participà. Val a dir que la seva polivalència l'ha menat a la història del clima i a la història de les regions, temàtica a la qual darrerament es dedica.

És possible que la dedicació de l'historiador a la història del Llenguadoc durant tant de temps, el porti a implicar-se en la recuperació i renaixement d'una abadia que jugà un paper tan important en la història de la regió. Tanmateix, no deixa de sorprendre que un francès de la Nouvelle Histoire s'ajunti tan desimboltament amb l'avenir d'una comunitat «tradi». És una significació que, encara avui, pot ser perillosa a França. Si Le Roy Ladurie actua amb tanta normalitat en aquest engagement, vol dir que les coses han canviat molt. Es palesa, per enèsima vegada, que el tradicionalisme té un creixement, una normalització i una acceptació molt rellevants i notables. Només falta que alguns catalans i espanyols ho entenguin: que l'estalinisme progressista eclesiàstic ja no es porta. I que ens deixin fer, que no som quatre gats.