És festa major

El temps es gronxa a Llagostera. Les hores passen a poc a poc, ben ocioses. Un ventijol marca la cadència. El sol escalfa les cames que es banyen sota els seus raigs. Els borinots i les abelles feinegen al costat. L'olor del llessamí es barreja amb la de les roses i la de tota la vegetació del jardí. Els ocells canten, molt i divers. Algun veí riu i comenta alguna aventura nocturna. Segons l'hora, se senten sardanes a plaça. En Gat irromp i cerca manyagues i algun ocell despistat. El llibre s'escola de les mans pel pes de la son. Les pàgines passen segons el capritx del vent: adés Josuè, ara Isaïes.

Algú passa pel decorat de la finestra de la cuina. Ja no hi és. El cel és blau. Algun núvol escadusser. És un cel petit, emmarcat: aquí una casa, allà una teulada, ací un arbre i sobre el cap un tendal de gronxador. Reprenc el llibre, agafo una mica d'empenta. El temps es gronxa. I és festa major.

Avodah zarah

Avodah zarah és un tractat del Talmud que versa sobre la idolatria i la vida quotidiana dels jueus per entre els gentils. Ja havíem parlat de la idolatria en aquesta Sastreria. L'hem recordada aquests dies a Roma amb la lectura del De Decalogo de Filó d'Alexandria. L'hem recordada igualment en d'altres circumstàncies de la visita a la Ciutat Eterna, mentre planxàvem camises i puntes de tota mena, en la fumarada que cobria marbres, polsoses columnes ennegrides i que perfumava ara el saturn, ara la greca. Tot plegat queda molt ben explicitat no solament per Filó, ans també per l'Avodah zarah.

En un altre ordre de coses, em diuen que els hipsters de Williamsburg han descobert que els peyot dels seus veïns són trendy. Com anomenaran aquesta fusió de jueu i hipster? Hipredi o Haredipster?

Observar

Segons la primera accepció del DIEC, observar és «Seguir exactament (allò que està prescrit)». No és un sentit molt habitual tot essent la primera definició que ofereix el diccionari normatiu d'aquest mot. Es poden observar moltes coses: una norma, un reglament, un estatut, un precepte, un manament, una llei. I es pot observar en molts de camps i qüestions de l'existència humana. Ens és particularment interessant l'observança religiosa. No ens referim a trapistes i grupúsculs d'acogullats que cerquen la regla monàstica original a través d'una estricta observança. Ens referim a l'observança de la llei religiosa, de la llei de Déu en el marc de les religions abrahàmiques. Tal com ho concep aquest tronc comú de monoteisme semita, el fet d'observar és el fonament essencial de pràctica religiosa, una ortopraxi. No seria pas el cas del desconegut monoteisme pagà, per bé que pogués tenir també un codi ètic, sens perjudici de les influències jueves arreu de la Mediterrània del segle I –ben representades en els metuentes Dei o els hypsianistai.

D'ençà l'eclosió religiosa del segle I que va experimentar la cultura grecorromana, el món occidental ha mantingut una lluita per observar la llei de Déu i del seu llibre. Amb la irrupció de l'Islam i la força missional cristiana, la llei s'expandí a terres ignotes, i l'obsessió del món occidental per l'observança i la puresa ha acabat essent una obsessió quasi universal; almenys ha acabat tenint una presència a totes les nacions del món. Amb tot, quin és el lloc de l'observança religiosa avui? Quina impressió té la societat postcristiana i postmoderna del fet d'observar? Segurament, amb prou feines, la societat occidental recorda aquesta accepció del mot observar.