La sastreria de can Vilallonga

Llegint un llibre sobre el carlisme (sí, en efecte, els historiadors llegeixen i, a sobre, llegeixen llibres sobre el tradicionalisme!), hom s'ha trobat aquest cul de llàntia encantador, d'aquells que enamoren només de veure'l. És una picada d'ullet de l'autor?

Tots contra Pius XII i, en el fons, contra Benet XVI, el nostre Sant Pare. Aquest és el resultat del debat organitzat a Versió RAC1 sobre el reconeixement de les virtuts heroiques de Pius XII. És, alhora, un model de pèssim periodisme. Els dos periodistes amb un dels dos convidats linxen sistemàticament l'altre convidat, que defensa Pius XII. Comparteixen un odi visceral contra l'Església, contra tot el que representa el catolicisme. Es pot comprendre de la part d'uns periodistes grotescos i parcials, d'una gran incultura, que desconeixen el que és l'Església i que desconeixen també la història, en les seves bases més rudimentàries. El que sobta –en principi– és que un dels convidats, el P. Canet, SchP sigui visceralment antitot, arribant a dir que no vol la comunió amb els ortodoxos, entre moltes altres bajanades. El convidat que defensa Pius XII és Rodolfo Vargas, el president del Sodalitium Internationale Pastor Angelicus. Té bons coneixements de la història i dóna lliçons als altres, demagogs que usen quatre consignes històriques plenes de prejudicis. Al final, quan el P. Canet es despenja amb una declaració d'odi contra Joan Pau II, Rodolfo Vargas s'hi apunta i aprofita per criticar algunes qüestions de l'Església actual. No ho hauria d'haver fet. Amb tot, es pot comprendre, després d'haver aguantat durant mitja hora aquells personatges.

Conclusió: evitar per tots els mitjans la premsa en general.

Un amic ha enviat a la Sastreria un dels darrers articles de Bernard-Henri Lévy. És de lectura molt recomanable, especialment per a apòstates, modernistes, periodistes i diversos.

Certament, aquest no és l'ús del combregador. S'ha perdut tot. Lloc: no tan obvi, però obvi. Aquestes coses també passen al Caput Ecclesiæ.

El Fòrum Alsina fa deu anys. La Gaseta del Règim publicava ahir [Diumenge 10 de gener de 2010] una entrevista a dues de les cares més visibles d'aquest grup de clergues anticlericals. Diuen que defensen la llibertat, la pluralitat i el diàleg. Bé. Fem pinya per demanar la celebració a la diòcesi de Girona de Misses de la forma extraordinària del Ritu Romà, altrament dita, Missa tridentina? Ah, no, no es tracta d'aquesta llibertat i pluralitat. Ells demanen la seva llibertat i pluralitat, no pas la dels altres. És per això que no utilitzen el missal i no consagren; perquè són lliures. Bé. Sembla estrany: ells fan el que volen i encara es queixen perquè els altres no fan el que ells volen. És clar, ells ho fan tot bé i són molt bons, grans pastors exemplars en la caritat i l'amor al proïsme. I els altres són malos malísimos que ho fan tot malament, són avars i odien tothom. Bé.

Tiaras of the world, unite! Lloc: Obvi.

Pregueu Déu en caritat per l'ànima d'ÀNGELA VIVES VIÑETS, la meva àvia, que ahir 6 de gener de 2010 va morir cristianament a Girona.

Requiem æternam dona ei Domine. Et Lux perpetua luceat ei. Requiescat in Pace.

El Sant Pare en un passat ben proper feia servir els flabells, uns grans ventalls de plomes d'estruç que l'acompanyaven en les cerimònies: Per sort, encara hi ha algú que els fa servir: És obvi que, a banda de l'ús que en faci el rei Baltasar al seu pas per Girona, els flabells tornaran en el cerimonial papal. És una qüestió de paciència, confiança i temps.

En una part del casal familiar dels Vilallonga el temps no ha passat. En aquella part que conserva tota la sabor d'antany, quan la sastreria encara existia i les teles i els fils ho inundaven tot, hi ha una cambra que reflecteix un precís instant de fa quaranta anys. El temps no hi discorre: la decoració, els objectes, les fotografies, els llibres, els records són d'un moment que continua existint entre aquelles parets. Possiblement, la imatge il·lustra a la perfecció el temps deturat en aquella cambra. En primer lloc, on interruptor dels d'abans, amb els cables a l'aire. No és un interruptor de ceràmica, però no és pas precisament una modernitat. Al dessota, una petita pica per a l'aigua beneita, a punt per senyar-se amb ella abans de colgar-se. Al costat, unes lleixes de fuster, fetes a mida per a aquesta cantonada, acumulen els objectes de la vida i la memòria. En primer pla, un «majo madrileño» (o chulapo, o manolo, o com se'n vulgui dir), que va venir de Madrid, li va agradar l'indret i s'hi va quedar. I encara hi és i encara somriu. A baix, un impertinent animaló inconcret que sempre fa llengotes amb un somriure d'orella a orella. En un racó, al costa del majo, hi ha un afegitó modern, un record d'Àvila de l'any 1997. És un llibre de ceràmica que conté els primers versos del poema de Santa Teresa, «Nada te turbe, nada te espante…». De segur que és ben conegut dels lectors de la Sastreria.

Hi ha molts altres racons en aquesta cambra. Hi ha molts més records: n'és ben gràvida i feixuga. Amb tot, no són records feixucs que calgui evitar, més aviat al contrari. Qui no té ni passat ni records no és, tout simplement.

Ut infra.