El paradigma destructor del progressisme

Per si algú mai havia dubtat de l'esperit nihilista del progressisme a Catalunya, pot llegir avui [dimecres 7 d'octubre de 2009] l'entrevista al Prof. Pere Solà Gussinyer, catedràtic d'Història de l'educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, que publica La Gaseta del Règim. L'entrevistat glossa la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog anarquista i ateu afusellat al 1909 per haver estat considerat l'instigador intel·lectual de la rebel·lió a Barcelona d'aquell mateix any, rebel·lió coneguda com la Setmana Tràgica, en la qual la gran víctima foren les propietats eclesiàstiques de la ciutat, una cinquantena ben bona. Curiosament, s'atacaren principalment els ordes religiosos dedicats a la tasca social als barris obrers de la ciutat. Molt curiós.

Un passatge interessant de l'entrevista és el que tracta sobre la necessitat que els culpables de la mort de Ferrer es disculpin: «Ni la jerarquia catòlica, ni l'exèrcit, ni la monarquia restablerta no han demanat perdó per la seva injusta execució, motiu pel qual s'escauria una reparació pública retrospectiva.». Si bé que l'Església Catòlica s'ha disculpat a bastament de manera retroactiva per decisions passades, com les fogueres i similars que tan presents són a l'imaginari col·lectiu, per què s'ha de disculpar de l'afusellament d'una persona a la qual no va sentenciar formalment i que fou jutjada per l'Estat per la seva direcció en la rebel·lió que provocà morts (pocs, s'ha de dir) i destrucció d'esglésies i convents arreu de Barcelona? Es podria discutir la condemna –i així han d'actuar els catòlics, en contra la pena capital–, però no pas la culpabilitat de Ferrer. Per contra, tots aquells que al 1909 cremaren propietats eclesiàstiques i que al 1936 –hi ha una línia de continuïtat molt clara– assassinaren massivament clergues no han demanat mai disculpes. Ara, el Prof. Solà vol culpar i estigmatitzar en gran manera l'Església per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia que, ni molt menys, era innocent, tal com ja va explicar Joan C. Ullman a The Tragic Week. A Study of Anticlericalism in Spain, 1875-1912, obra antiga però de gran qualitat i de referència obligada, que el Prof. Solà negligeix absolutament. Ullman, a més, va treballar amb el Prof. Josep Fontana; per consegüent, no es pot pas considerar una autora «de dretes»… En el fons, Solà presenta la versió parcial i ideològica dels fets, com sempre sol passar. Es tracta –i és ben legítim– d'una opció sentimental i emotiva, prou respectable, però poc recomanable en l'estudiós de la història, especialment si no se sap separar la història del mite i la presa de partit de l'observador analític. I aquest senyor fa mite i militància política, ben bé. I ho revesteix d'emotivitat política.

Abans d'acabar, unes notes sobre l'imperi de les emocions*. La història i la historiografia són plenes d'emocions i sentiments. No es tracta pas de l'escriptura de la història des del teleologisme ideològic, sinó de la redacció d'una història simpàtica (de la simpatia devers el cas d'estudi), que s'entusiasma i pren partit per l'emoció del relat. Ambdues són unes formes de parcialitat. Naturalment, tot plegat provoca una crisi de confiança en la ciència històrica. Quan es construeix el relat històric s'han d'allunyar tant els teleologismes ideològics com les emotivitats de diversa natura. Cal l'empatia i l'anàlisi crítica. Sempre. I això no obsta que en la commemoració es puguin evocar els records de la història des de l'emotivitat, si no s'arriba a la contradicció amb el que hom pugui historiar, és clar.

* Prenc el terme de l'obra de Christophe Prochasson L'empire des émotions. Les historiens dans la mêlée.