Fa poc la Sastreria tractava de manera residual les relacions entre la ciència històrica i l'imperi de les emocions. Val la pena aprofundir-hi i mostrar una manera empàtica de presentar la història, amb la vivacitat de les emocions, sense que hi hagi una gran distorsió dels fets (per bé que hi és sempre). Hom vol emprar com a exemple un dels grans instruments de culturització històrica de les masses: el cinema. I el cas triat és ben aliè dels estómacs dels hipotètics lectors d'aquesta Sastreria: la batalla de Điện Biên Phủ de 1954, que determinà la fi de la presència francesa a la Indoxina.El film Điện Biên Phủ (1991) de Pierre Schoendoerffer és un excel·lent cas d'estudi. Es podria haver escollit Indochine (1992), però hom prefereix la càrrega emotiva del primer. Hi ha història i la voluntat d'historiar amb un cert rigor des de l'empatia vers l'esdeveniment. I hi ha l'emoció del director d'haver estat un actor en la batalla, en tant que càmera de l'exèrcit a Điện Biên Phủ. El film es va rodar quasi íntegrament al Vietnam, per la qual cosa, tal com s'explica a la fi de la pel·lícula, fou un acostament entre antics enemics i un gran exercici de mútua comprensió. Fou el primer cop que Schoendoerffer retornava als turons de Điện Biên Phủ d'ençà el 1954, any en el qual els abandonà com a presoner de guerra. Val a dir que dels 11.721 soldats capturats a Điện Biên Phủ solament retornaren a la Metròpoli 3.290. Schoendoerffer sobrevisqué. Per recordar a través del cel·luloide, el seu segon ull.
L'imperi de les emocions en aquest film és absolutament reeixit. D'antuvi, el retrat de la societat colonial d'Hanoï està molt ben aconseguit, per tal com es presenten diversos mons d'una plural societat vietnamita en descomposició. Val a dir que el llargmetratge vol fixar el record del realitzador i presentar especialment la idea del militar, del combatent, de l'oblidat soldat de Điện Biên Phủ, cimal de memòria militar francesa, tal com un servidor va poder constatar a l'ETAP, l'École des Troupes Aéroportées a Pau, escola en la qual s'entrenaren tants d'aquells oficials i soldats que saltaren des dels avions en paracaigudes als turons de Điện Biên Phủ; el desplegament aerotransportat més gran de la història. Aquesta memòria és tan important que les tres darreres promocions eixides de l'ENS de Saint-Cyr –Acadèmia d'oficials de l'Armée de Terre– porten el nom d'oficials que combateren a la Indoxina: Lt. Brunbrouck, Cne Beaumont i Cba Segretain.
En el film hi ha dos grans moments d'imperi de les emocions: les Santes Misses del diumenge 14 de març de 1954 –l'assalt del Viêt Minh començà la nit del dissabte 13 de març– i la creació de la gran manifestació de la societat colonial d'Hanoï amb el fictici concert de violí a l'òpera de la ciutat. Verament, ambdós casos són l'expressió de la societat francesa a la Indoxina i s'intercalen imatges de la batalla de Điện Biên Phủ, on l'enemic és el gran absent fins a la fi del relat cinematogràfic, de la mateixa manera que la tensió social en un món colonial és completament absent, en benefici de la combustió armada- En el cas del diumenge 14 de març, es presenten la Missa a la catedral d'Hanoï i la Missa de campanya a Điện Biên Phủ. Hi ha importants errors litúrgics –els de costum, això és, l'extrapolació d'una litúrgia postconciliar impossible en ple 1954!–, causats per una memòria confosa que retrata una idea de missa; això també és imperi de les emocions. En el cas del concert a l'òpera, es presenta el desplegament decadent de la societat colonial que assisteix al seu propi funeral, al funeral de la civilització francesa a la Indoxina, en una sala presidida per una barroera Marianne estil Delacroix que vol representar l'aportació de la cultura a l'Àsia. Com explica a la fi d'aquest concert el personatge que encarna el nacionalisme vietnamita en el film: «C'était l'adieu de la France.». I s'intercalen imatges de l'hecatombe final de Điện Biên Phủ, amb els cops de canó del moribund soldat, que respon a la desfeta amb la «loi du vieil Isaac».
