La Polinèsia és un xou: le rythme des îles

Per enèsima vegada, la Polinèsia Francesa ha votat una moció de censura i ha tombat el govern de torn. Amb en Gaston Flosse a la presó, el joc polític se centra entre l'Oscar Temaru (independentista) i en Gaston Tong Sang (pro metròpoli). No es tracta ara d'explicar els canvis de camisa, les creacions de majories impossibles, el transfuguisme crònic, l'aparició i desaparició instantània de partits polítics i les mil corrupteles practicades per aquesta trepa; simplement, hom vol destacar que la Polinèsia Francesa no se sap governar, com Catalunya (que té una mica més d'estabilitat). Té uns polítics que fan una immensa pena. La seva cobdícia pel poder és tan gran que posen constantment en risc l'estabilitat governamental, que ja és inexistent des de fa cinc anys! Amb la independència, aquests senyors acabarien emprant els casse-têtes marquesans. El problema és que París juga a aquest joc i no actua contundentment contra aquesta destrucció de l'ordre democràtic polinesi. La Polinèsia és un gran, plural –massa plural en realitat– i complex país, amb unes oportunitats increïbles. Però la desintegració de la política ha comportat la paràlisi a tots els àmbits de la vida, si és que la vida es pot arribar a paralitzar encara més en un indret en el qual governa «le rythme des îles»... El centre de totes les desgràcies. Notin la informalitat dels parlamalamentaris. El trio governamental actual. En Tong Sang (d'ascendència xinesa) és al centre. Els polítics estúpids van abolir aquesta pràctica de transport polinesi l'any 2008. Seu del Tāhō’ēra’a Huira’atira, partit de l'enreixat Flosse, aleshores secció polinèsia de l'UMP. Eleccions a l'Assemblea Nacional francesa del 2007. La França i la Polinèsia, metròpoli i colònia. L'hora de la independència o de la departamentalització? La Mar sudista i pacífica Un petri i vegetal cap tahitià entra a la mar La bandera indepe d'una casa mooreana plena d'arbres del pa Platja mooreana Lagon mooreà El mercat de Pape'ete Al solitari cocoter (compte: plou a sota) Massís tahitià Badia tahitiana Vegetació exuberant El lector de diaris al port de Pape'ete

N.B.: Llevat de les dues primers fotografies, la resta és de collita pròpia, verema del 2007.

Vida romana: Conciliabulum

Sotana al vent... Men in black. Lloc: Obvi.

Vida romana: 1.0 Meeting

La sastreria de can Vilallonga and Orbis Catholicus met together in 1.0, the real life, after a Pontifical Mass. The Catholic friendship... City: Obvius.

Apadrinament del monument del Lleó de Girona

A continuació, per petició popular –i per complaure Don Adu1– la Sastreria reprodueix el discurs de Borja Vilallonga en l'acte d'apadrinament del monument El Ejército a los héroes de 1808 y 1809, vulgo el Lleó de Girona. L'acte se celebrà el dilluns 9 de novembre i fou organitzat pels Amics de la UNESCO a Girona.

La millor manera d’explicar per què algú pot voler apadrinar un lleó altiu, de faccions extremades, quasi teatrals, encimbellat en una columna qualsevol que esguarda la nova Girona de Campllonch es pot solucionar amb una ràpida ullada a la monumental obra –com el lleó– de Pierre Nora titulada Les lieux de mémoire. La segona frase que obre l’estudi és d’una claredat absoluta, d’horitzó tramuntanesc, com el d’avui: «La disparition rapide de notre mémoire nationale m’avait semblé appeler un inventaire des lieux où elle s’est électivement incarnée et qui, par la volonté des hommes ou le travail des siècles, en sont restés comme les plus éclatants symboles : fêtes, emblèmes, monuments et commémorations, mais aussi éloges, dictionnaires et musées. Si bé que en la historiografia actual es prefereix el complex terme de les representacions de Roger Chartier en comptes de la vaguetat conceptual dels lieux de mémoire, la sentència té la capacitat de transmetre la finalitat darrera d’aquest apadrinament: la preservació d’una memòria nacional. No és el millor moment per intentar de capir la noció de la idea de «memòria nacional», però sí que pot ésser útil de conèixer l’indret on es materialitza la memòria nacional: «[…] où elle s’est électivement incarnée […] par la volonté des hommes ou le travail des siècles […]». On s’encarna electivament aquesta memòria nacional en el símbol esclatant del Lleó de Girona? En els setges de Girona de 1808 i 1809; més ben dit: en el mite nacional dels setges de Girona de 1808 i 1809. L’existència d’una poderosa i suggestiva memòria nacional al voltant del fet històric dels setges de Girona ha estat la causa d’aquesta encarnació electiva, per la voluntat dels homes, dels gironins, catalans i espanyols que menaren aquella lluita dos-cents anys ençà.
Si el Lleó de Girona és la representació de l’encarnació electiva per la voluntat dels homes d’una memòria nacional, quina memòria nacional encarna? En aquest cas, la resposta és clara, mes incòmoda: la memòria nacional és espanyola i espanyolista, adscrita al nacionalisme espanyol vuitcentista. En un auditori actual català, normalment catalanista, aquesta constatació és de dolorosa realitat, fins a tant de generar dues actituds: la subversió de la realitat històrica del mite nacional dels setges o el rebuig frontal de la dita realitat mítica. En l’Acadèmia actual, ja sigui gironina, ja sigui catalana existeixen ambdues respostes. El que una petita part de l’Acadèmia respon amb fermesa és que la realitat històrica del Vuit-cents català no es pot transfigurar segons el teleologisme historicoideològic de moda: Catalunya era Espanya, amb una identitat catalana en plena conjunció amb la identitat nacional espanyola, fins a tant que la identitat catalana era una expressió superior d’espanyolitat. Els grans –i no tan grans– intel·lectuals i polítics catalans i gironins tenen el sentiment de pertinença al projecte nacional espanyol i vertebraren aquesta pertinença sentimental a uns llocs de memòria, a unes representacions nacionals específiques, per entre les quals els setges de Girona en foren la més alta i refinada manifestació. Sense entrar en l’interessant i fecund debat sobre les causes de la lluita dels defensors de Girona en la Guerra de la Independència, cal almenys tenir en consideració la representació que immediatament després de la conflagració es construí de l’epopeia gironina. Ningú posà en dubte que l’adscripció nacional era Espanya, que era una lluita catalana i gironina que pertanyia a les glòries espanyoles, de la mateixa manera que era una glòria de la Catalunya espanyolista. Ja fossin liberals, ja fossin republicans, ja fossin conservadors, ja fossin catòlics o nacionalcatòlics, ja fossin carlins l’adscripció nacional és única i inamovible. De la Renaixença als escriptors i historiadors de la mal anomenada Escola de Girona el batec nacional espanyol és unànime. Caldrà esperar al Nou-cents i la ruptura de la participació catalana al projecte nacional espanyol i la dissociació de la identitat catalana de l’espanyola perquè apareguin uns nous eixos nacionals quant a la representació dels setges. En aquest cas, i molt breument, cal esmentar Carles Rahola i el seu declarat intent –fallit per les armes– d’adscriure el mite nacional dels setges per entre les glòries de la Catalunya catalanista.
Per què hom ha volgut apadrinar el monument El Ejército a los héroes de 1808 y 1809, vulgo, el Lleó de Girona? Per preservar de la desaparició la nostra memòria nacional espanyola vuitcentista a Catalunya, que s’ha electivament encarnat per la voluntat d’espanyols, catalans i gironins en el mite nacional dels setges de Girona de 1808 i 1809.