Detalls d'un passat intacte

En una part del casal familiar dels Vilallonga el temps no ha passat. En aquella part que conserva tota la sabor d'antany, quan la sastreria encara existia i les teles i els fils ho inundaven tot, hi ha una cambra que reflecteix un precís instant de fa quaranta anys. El temps no hi discorre: la decoració, els objectes, les fotografies, els llibres, els records són d'un moment que continua existint entre aquelles parets. Possiblement, la imatge il·lustra a la perfecció el temps deturat en aquella cambra. En primer lloc, un interruptor dels d'abans, amb els cables a l'aire. No és un interruptor de ceràmica, però no és pas precisament una modernitat. Al dessota, una petita pica per a l'aigua beneita, a punt per senyar-se amb ella abans de colgar-se. Al costat, unes lleixes de fuster, fetes a mida per a aquesta cantonada, acumulen els objectes de la vida i la memòria. En primer pla, un «majo madrileño» (o chulapo, o manolo, o com se'n vulgui dir), que va venir de Madrid, li va agradar l'indret i s'hi va quedar. I encara hi és i encara somriu. A baix, un impertinent animaló inconcret que sempre fa llengotes amb un somriure d'orella a orella. En un racó, al costa del majo, hi ha un afegitó modern, un record d'Àvila de l'any 1997. És un llibre de ceràmica que conté els primers versos del poema de Santa Teresa, «Nada te turbe, nada te espante…». De segur que és ben conegut dels lectors de la Sastreria.

Hi ha molts altres racons en aquesta cambra. Hi ha molts més records: n'és ben gràvida i feixuga. Amb tot, no són records feixucs que calgui evitar, més aviat al contrari. Qui no té ni passat ni records no és, tout simplement.