La sastreria de can Vilallonga

«[…] Sant Pau signularment informa los crestians a molt amar los uns als altres així com aquells qui sobre tota altra nació han llei de perfecta caritat, e qui més mena amor e més la ensenya, e qui mills informa la cosa pública que nenguna altra llei que al món sia. E açò ensenya monsènyer sent Agostí en la sua cinquena homelia, on diu així: 'Qui vol veure les grans excel·lències de la santa doctrina evangèlica, atengue com ella ferma e lliga altament tota la cosa pública, car aquesta esquiva en los regidors tota injustícia, en los súbdits irreverència, preïca a tots humilitat, paciència e pietat, haver en amor aital als altres com a si mateix e esquiva tota avarícia e tota inmundícia e malignitat. ¿Qui, doncs, tan bé e tan ferm ensenya de fundar la cosa pública com aquesta sagrada doctrina e que tot mal esquiva, e mana tota virtut e tot ço que pot l'hom moure a amar nostre Senyor Déu e son proïsme e a conseguir la glòria perdurable?' E vol dir, per açò, que crestians sobre totes nacions del món, servant llur llei són les pus aptes gents del món, e les pus endreçades, a mantenir la cosa pública.»

P. Francesc Eiximenis, OFM, Regiment de la cosa pública, §3.

El capítol d'Una Voce a Barcelon publica un llarg article sobre la legitimitat i legalitat de la forma extraordinària del ritu romà. En reproduïm un fragment per l'interès que té en la trinxada Girona:

«La celebración de la misa y de los demás sacramentos conforme a los libros litúrgicos anteriores a la reforma litúrgica postconciliar era, en este estado de cosas, algo de alcance limitado, de carácter excepcional, reservado tan sólo a las personas, comunidades, institutos y grupos vinculados a las formas precedentes del rito romano. No se consideraba ni por asomo que pudiera estar a disposición de cualquier católico, sacerdote o seglar que fuera, ni mucho menos de la de aquellos que no la habían vivido en el pasado. No era de ningún modo un tesoro para toda la Iglesia, sino patrimonio –vergonzante– de unos pocos. En realidad, aunque el colectivo conocido como “los de Ecclesia Dei” era cada vez más numeroso y entusiasta y se nutría de gente joven (como quedó demostrado en el X aniversario del motu proprio de 1988 celebrado en Roma), su condición era poco menos que la de un gueto. Se lo toleraba, se lo miraba con conmiseración cuando no con antipatía mal disimulada.

»Todo esto cambió radicalmente cuando el 14 de septiembre de 2007 entró en vigor el motu proprio Summorum Pontificum del Santo Padre Benedicto XVI, publicado el 7 de julio anterior. En este documento trascendental en la historia de la liturgia, el Papa habla inequívocamente de la que él llama forma extraordinaria del rito romano como “numquam abrogatam” (“que no se ha abrogado nunca”) [Art. 1]. A mayor abundamiento, en la Carta a los Obispos que acompaña el motu proprio, dice del Misal Romano de 1962: “este Misal no ha sido nunca jurídicamente abrogado y, por consiguiente, en principio, ha quedado siempre permitido”. Así, después de casi cuarenta años de controversia, quedaba zanjada la cuestión de la legalidad de la misa tradicional: el papa Pablo VI, al promulgar su Misal en 1969 (mediante la constitución Missale Romanum), no reemplazó con él al anterior, sino que simplemente lo propuso confiando en que “a christifidelibus quasi subsidium ad mutuam omnium unitatem testandam confirmandamque accipiatur” (lo acojan los fieles como medio para testimoniar y afirmar la unidad de todos). No habiendo una expresa cláusula abrogatoria del Misal Romano de 1962, éste seguía vigente; únicamente perdía la exclusividad de la que lo había dotado San Pío V en 1570. En adelante, pues, los dos misales hubieran debido coexistir.

»Ya vimos que no fue así en la práctica, pero la verdad incontrovertible es que la misa romana clásica, aunque proscrita de facto, era (y es) legal de iure, lo cual, como acabamos de ver es la interpretación auténtica de la ley hecha al más alto nivel: el del supremo legislador en la Iglesia, que es el Papa. Su aseveración de que el Misal Romano de 1962 nunca fue abrogado y estuvo en principio siempre permitido tiene enormes consecuencias. La primera y más importante: se acabó el régimen de indulto, de privilegio, de excepción para la liturgia anterior a las reformas postconciliares; los fieles tienen derecho a ella, considerada por Benedicto XVI como una riqueza para toda la Iglesia. Cierto es que en Summorum Pontificum se indican unas modalidades en las que ese derecho puede ser ejercido; al fin y al cabo, cuatro décadas de una situación anormal no pueden dejar de pasar factura e imponen prudencia, pero está claro que el Papa ha sido maximalista al liberalizar el rito romano tradicional.»

«Où va la nouvelle théologie ? Elle revient au modernisme. Parce qu’elle a accepté la proposition qui lui était faite : celle de substituer à la définition traditionnelle de la vérité: adaequatio rei et intellectus, comme si elle était chimérique, la définition subjective : adaequatio realis mentis et vitae. Ceci est dit plus explicitement dans la proposition déjà citée, extraite de la philosophie de l’action, et condamnée par le Saint-Office le 1er décembre 1924 : 'Veritas non invenitur in ullo actu particulari intellectus in quo haberetur conformitas cum objecto ut aiunt scho lastici, sed veritas est semper in fieri, consistitque in adaequatione progressiva intellectus et vitae, scil. in motu quodam perpetuo, quo intellectus evolvere et explicare nititur id quod parit experientia vel exigit actio : ea tamen lege ut in toto progressu nihil unquam ratum fixumque habeatur' (Monitore ecclesiastico, 1925, t. I, p. 194).

»La vérité n’est plus la conformité du jugement avec le réel extramental et ses lois immuables, mais la conformité du jugement avec les exigences de l’action et de la vie humaine qui évolue toujours. A la philosophie de l’être ou ontologie se substitue la philosophie de l’action qui définit la vérité en fonction non plus de l’être mais de l’action.

»On revient ainsi à la position moderniste : 'Veritas non est immutabilis plus quam ipse homo, quippe quae cum ipso, in ipso et per ipsum evolvitur' (Denz., 2058). Aussi Pie X disait-il des modernistes 'aeternam veritatis notionem pervertunt' (Denz., 2080).

»C’est ce qu’avait prévu notre maître le Père M. B. Schwalm dans ses articles de la Revue thomiste, 1896, p. 36 ss., 413 ; 1897, p. 62, 239, 627 ; 1898, p. 578, sur la philosophie de l’action, le dogmatisme moral du P. Laberthonnière, sur la Crise de l’apologétique contemporaine, les illusions de l’idéalisme et leurs dangers pour la foi.

»Mais plusieurs ont pensé que le Père Schwalm avait exagéré, ils ont peu à peu donné droit de cité à la nouvelle définition de la vérité, et ils ont plus ou moins cessé de défendre la définition tradition nelle du vrai : la conformité du jugement avec l’être extramental et ses lois immuables de non contradiction, de causalité, etc. Pour eux, le vrai n’est plus ce qui est, mais ce qui devient et change toujours. Or cesser de défendre la définition traditionnelle de la vérité, laisser dire qu’elle est chimérique, qu’il faut lui en substituer une autre vitaliste et évolutioniste, cela conduit au relativisme complet, et c’est une très grave erreur.

»De plus, et l’on n’y réfléchit pas, cela conduit à dire ce que les ennemis de l’Église veulent nous entendre dire. Quand on lit leurs ouvrages récents, on voit qu’ils en éprouvent un vrai contentement, et qu’ils proposent eux-mêmes des interprétations de nos dogmes, où il est question du péché originel, du mal cosmique, de l’incarnation, de la rédemption, de l’eucharistie, de la réintégration universelle finale, du Christ cosmique, de la convergence de toutes les religions vers un centre cosmique universel.

»On comprend dès lors que le Saint Père dans le discours récent rapporté par l’Osservatore romano du 19 septembre 1946, ait dit en parlant de la 'théologie nouvelle' : 'Si talis opinio, amplectenda esse videatur, quid fiet de numquam immutandis catholicis dogmatibus, quid de fidei unitate et stabilitate ?'

»Par ailleurs, comme la Providence ne permet le mal que pour un bien supérieur et comme on voit chez beaucoup une excellente réaction contre les erreurs que nous venons de souligner, on peut espérer que ces déviations seront l’occasion d’un vrai renouveau doctrinal, par une étude approfondie des œuvres de saint Thomas, dont la valeur apparaît de plus en plus, lorsqu’on la compare au désarroi intellectuel d’aujourd’hui.»

P. Réginald Garrigou-Lagrange, OP, «La nouvelle théologie, où va-t-elle?».

Encara que es tracti d'un text de començaments del segle XX preserva, malauradament, tota la seva actualitat.

...perquè és romà: i perquè ve a Barcelona i parla de coses boniques: La primera foto és la de les ordenacions sacerdotals de 2007 al ICRSP (sigles impronunciables), amb els Grici Boys. La segona és de diumenge passat [21 de febrer de 2010] a la Basílica de la Concepció de Barcelona, on féu una conferència quaresmal sobre litúrgia de la bona.

I perquè no sigui dit, una altra fotografia, també de la sèrie dels Grici Boys: Un Príncep de l'Església.

Els amics de Rorate Cæli fan les estadístiques del creixement de la Missa tradicional a Itàlia. Seria interessant de fer el mateix exercici a Espanya i, concretament, a Catalunya per veure que el creixement ha estat nul.

«La mayoría de las teorías modernas colocan todo el progreso en la sociedad sin preocuparse por realizarlo primero en el individuo; es pretender elevar un magnífico edificio sin disponer de materiales por adelantado. El progreso cristiano es más racional; es en las almas donde comienza a cumplirse, y donde se preparan los elementos de la prosperidad social. Jesucristo, modelo soberano de este progreso, se dirige en primer lugar a los individuos; los une a Él por el santo bautismo; los alimenta de si mismo por la Santa Eucaristía; les enseña su doctrina, les inspira sus sentimientos, los abraza con su caridad. Dadme una familia, una sociedad cualquiera compuesta de hombres modelados de tal suerte sobre Jesucristo, y veréis si no progresa rápidamente esta sociedad.»

P. Henri Ramière, SJ, El reino de Jesucristo en la historia, §15.2

«[…] La foi n'est pas un sens religieux aveugle surgissant des profondeurs ténébreuses de la 'subconscience' moralement informée sous la pression du cœur et l'impulsion de la volonté; mais bien qu'elle est un véritable assentiment de l'intelligence à la vérité acquise extrinséquement par l'enseignement reçu ex auditu, assentiment par lequel nous croyons vrai, à cause de l'autorité de Dieu, dont la véracité est absolue, tout ce qui a été dit attesté et révélé par Dieu personnel, notre Créateur et notre Maître.»

Sant Pius X, Serment anti-moderniste.

On m'apprend de la France le décès du Général du Corps d'Armée Alain Bizard. Requiescat in pace. Priez, vous autres aussi, pour le repos de l'âme de ce grand soldat français.

Erwan Bergot, dans son livre Les nouveaux Centurions décrit le Général Bizard à Điện Biên Phủ ainsi: «Bizard sera partout, debout, le visage à peine marqué de fatigue, la voix égale, la silhouette rendue plus racée encore par une maigreur de loup. Pus tard, entre autres traits, c'est de Bizard que s'inspirera Lartéguy pour décrire Glatigny, l'aristocrate-guerrier, n'abandonnant jamais, même aux pires moments le sens de la caste et le souci du geste élégant.»

«La tradició és una cadena d'or que enllaça les diferents generacions d'un poble; la tradició és el caràcter distintiu particular de la naturalesa humana; ni els àngels, que són purs esperits, ni les bèsties, que són sols materials, poden tenir tradició. Per això trencar la tradició, rebutjar la tradició, mofar-se de la tradició és un crim de lesa humanitat. La civilització no és altra cosa que un patrimoni espiritual acumulat per una sèrie de generacions, és a dir, per la tradició; si hi hagués algú que es gloriés d'ésser independent de la tradició, que renegués d'ella, seria com un bord, que no sap de qui és fill. Nosaltres sabem de qui som fills i ens gloriem dels nostres pares, i desitgem seguir els seus exemples de virtut religiosa i patriòtica.»

Ven. Josep Torras i Bages, La victòria del Bruch, §V.

«El socialisme ateu extirpa tots els afectes humans; així com un cranc que surt a una persona, encara que sia de complexió robusta, li destrueix els teixits corporals, així també el socialisme ateu extirpa les grans afeccions humanes, els més nobles sentiments del nostre llinatge i, de consegüent, tira a destruir la família, anul·lant la santa unió de l'home i de la dona per medi del matrimoni, i amb la dissolució del matrimoni porta la desolació de la societat, escarneix la pàtria i la nega, contrariant un sentiment natural de l'home, es mofa de la llibertat dels ciutadans i vol establir una tirania de l'Estat fent dels homes, qui han rebut de Déu, son Criador, el do inestimable de la llibertat, uns esclaus uniformats baix el fuet del representant de l'Estat, qui seria amo de la vida i de la hisenda dels seus súbdits.»

Ven. Josep Torras i Bages, El misteri de la sang, o sia, màrtirs i anarquistes, §2.

«El dejuni és efectivament la mort dels vicis, la vida de les virtuts. El dejuni és pau del cos, bellesa dels membres, ornat de vida. El dejuni és la força dels esperits, el vigor de les ànimes. El dejuni és el mur de la caritat, el baluard de la pudícia, la ciutat forta de la santedat. El dejuni és l'escola dels costums, el mestratge del magisteri, la disciplina de tota disciplina. El dejuni és un viàtic saludable per fer el camí de l'Església. El dejuni és el principat invicte de la milícia cristiana. Però el dejuni vigeix, venç i triomfa en aquestes virtuts, quan lluita sota l'estendard de la misericòrdia. La misericòrdia i la pietat són les ales del dejuni; elles l'aixequen i el porten cap al cel; sense elles cau i es rebolca per terra. El dejuni sense la misericòrdia és un simulacre de la fam, és una imatge nul·la de la santedat. Sense pietat el dejuni és una ocasió d'avarícia, no és un bon propòsit de parsimònia. De res no serveix una parsimònia que, quan més sec deixa el cos, més infla la bossa. El dejuni sense misericòrdia no és una veritat sinó una ficció. On hi ha la misericòrdia hi ha la veritat, com ho prova el profeta quan diu 'La misericòrdia i la veritat s'han trobat'. El dejuni sense misericòrdia no és una virtut, sinó una hipocresia, tal com diu el Senyor: 'Quan dejuneu no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara, perquè tothom noti que dejunen'.»

Sant Pere Crisòleg, Sermó VIII, §3.

Llegint un llibre sobre el carlisme (sí, en efecte, els historiadors llegeixen i, a sobre, llegeixen llibres sobre el tradicionalisme!), hom s'ha trobat aquest cul de llàntia encantador, d'aquells que enamoren només de veure'l. És una picada d'ullet de l'autor?

Tots contra Pius XII i, en el fons, contra Benet XVI, el nostre Sant Pare. Aquest és el resultat del debat organitzat a Versió RAC1 sobre el reconeixement de les virtuts heroiques de Pius XII. És, alhora, un model de pèssim periodisme. Els dos periodistes amb un dels dos convidats linxen sistemàticament l'altre convidat, que defensa Pius XII. Comparteixen un odi visceral contra l'Església, contra tot el que representa el catolicisme. Es pot comprendre de la part d'uns periodistes grotescos i parcials, d'una gran incultura, que desconeixen el que és l'Església i que desconeixen també la història, en les seves bases més rudimentàries. El que sobta –en principi– és que un dels convidats, el P. Canet, SchP sigui visceralment antitot, arribant a dir que no vol la comunió amb els ortodoxos, entre moltes altres bajanades. El convidat que defensa Pius XII és Rodolfo Vargas, el president del Sodalitium Internationale Pastor Angelicus. Té bons coneixements de la història i dóna lliçons als altres, demagogs que usen quatre consignes històriques plenes de prejudicis. Al final, quan el P. Canet es despenja amb una declaració d'odi contra Joan Pau II, Rodolfo Vargas s'hi apunta i aprofita per criticar algunes qüestions de l'Església actual. No ho hauria d'haver fet. Amb tot, es pot comprendre, després d'haver aguantat durant mitja hora aquells personatges.

Conclusió: evitar per tots els mitjans la premsa en general.