Sastreria Vilallonga: a bespoke blog of Borja Vilallonga

Girona blanca

2012-02-02T10:17:00.002+01:00

Girona blanca. I això no vol dir que sigui monàrquica. És una blancor més circumstancial.

Parlem de Montserrat...?

2012-02-01T22:26:00.003+01:00

Quan una conversa es torna complicada o no se sap què dir, se sol exclamar: «Parlem de Montserrat...?»

Parlem de Montserrat, doncs.

Llegir

2012-01-17T16:53:00.004+01:00

Darrerament m'ha agafat la fal·lera de fer lectures nocturnes. Durant el dia treballo, i encara que a la meva feina cal llegir molt constantment, em roman la necessitat de continuar devorant lectures que no tinguin res a veure amb la feina, amb les lectures oficials. Això s'ajunta al fet que, segurament, he fet una mala adaptació a l'hora europea i encara segueixo anant a una certa hora americana (costa est, para más señas). En fi, en aquestes lectures nocturnes he devorat tota mena de llibres, des de Confuci fins a Plató, passant per Xavier Melloni, Mircea Eliade, Josep Montserrat, Ángel Alcalá i Maimònides. És un bon còctel sincrètic.

Més enllà de si el filòsof Y diu A, i el filòsof Z diu B, queda palès que la lletra, l'art de pensar uneix tots els intel·lectuals de les diferents civilitzacions humanes. Llegeixen, pensen, escriuen. I, és clar, creuen.

Retribuere, dignare, Domine...

2012-01-08T20:03:00.003+01:00

Filia Babylonis misera: beatus, qui retribuet tibi retributionem tuam, quam retribuisti nobis.
Beatus, qui tenebit, et allidet parvulos tuos ad petram.

Jueus

2012-01-05T10:52:00.003+01:00

Jueus ací i jueus allí. Parlar de jueus és retornar als temps de la carrera d'història a la Universitat Autònoma de Barcelona. La raó principal és que hi havia un company que tenia el costum de dir-me sempre jueu. O en la seva variant simpàtica putu jueu. Val a dir que era i seria encara avui motiu d'orgull, malgrat que no hi ha cap prova d'ascendència jueva en la meva genealogia. Certament, es podrien resseguir costums i particularitats molt jueves que han perdurat durant generacions, però això no vol dir res. I encara menys a Catalunya.

Segurament el que el meu company de la universitat volia dir-me era sionista. Però li sortia jueu. És, tot plegat, un retrat excel·lent d'una certa mentalitat dels catalans quan pensen en Israel.

Entendre la catalanitat

2012-01-01T12:15:00.001+01:00

Com s'ha d'entendre la catalanitat? Quins en són els seus principis? Com s'ha definit històricament la catalanitat? Són algunes preguntes que sorgeixen des de l'exili que ja s'ha acabat. Vam marxar amb poques seguretats i hem tornat amb molts de dubtes i moltes preguntes.

Sempre hem pensat que la millor resposta és la més senzilla. Generalment és un principi que funciona des d'Aristòtil fins a Newton, passant per Occam i la seva famosa navalla. Tanmateix, una resposta senzilla no garanteix que sigui certa, vera. Centrem-nos en la catalanitat: és català allò que és català. Vaja, ací tenim un problema; és a dir, és català allò que és en català i de la cultura catalana. El problema següent és definir què és la cultura catalana. I en aquest terreny més val no entrar-hi, atès que les evidències tenen fonaments de fang. Una altra definició és la que va governar –i governa encara– tant de temps a Catalunya: és català aquell qui hi viu i treballa. De l'essència i de la comunitat es passa a l'individu, en una visió pragmàtica i inclusiva, però perillosa. Viure i treballar en un lloc no crea catalanitat, no crea identitat i no estableix idiosincràsia. En aquest exili hem viscut i treballat als Estats Units, però en cap cas compartim una «americanitat», si és que una cosa tal pot existir.

De la història en podem aprendre definicions molt interessants i properes a la realitat de la catalanitat. Hi veiem la seva tradició i l'empenta que els prohoms del Vuit-cents van tenir per construir una catalanitat, que no pas un catalanisme. Emperò, són incòmodes, no plauen en la Catalunya d'avui, esmicolada pel modernisme, pel progressisme i per la noció d'una catalanitat oberta a qui viu i treballa a Catalunya. La incomoditat de la catalanitat històrica és manifesta: l'hem suplantada tota per tal de crear-ne una de nova i, a la fi, ens n'hem quedat sense. En suma, hem renegat de la catalanitat i, així, ens hem alienat del nostre país.

En aquesta alienació no és Catalunya ni original ni única, per tal com, moltes vegades, la -itat de qualsevol nació conté els mateixos principis rectors i tantes altres nacions tenen problemes similars. Ací rau la simplicitat de la resposta. Doncs, si tota -itat nacional conté els mateixos principis rectors, què diferencia una nació d'una altra? Aquesta és la gran pregunta de la contemporaneïtat. On rau l'originalitat del discurs nacional si la definició de la identitat és igual per a totes les nacions? És en aquest punt que els matisos de separació i diferenciació actuen.

Abans, però, hauríem de dir quins són aquests principis rectors comuns. Es poden reduir a tres: la terra, el poble i el llibre. Creen la vida nacional i aquesta vida nacional es narra en la seva història, on es configura tot discurs nacional. Per a la catalanitat sembla clar com es concreten els tres principis rectors. Però no és tan evident.

Anem al primer: la terra. Catalunya, podríem dir. Amb o sense franja i Rosselló? Amb o sense Andorra? I els altres regnes històrics que també parlen català i el poblament del qual fou fet amb catalans? La delimitació de la terra ja és problemàtica. Malament, molt malament anem. Amb tot, si el nucli és clar, Catalunya –que em disculpin els valencians–, a partir d'ací es pot anar treballant i desenvolupant el que històricament s'ha anomenat l'irredemptisme. Existeix un irredemptisme en la figura dels Països Catalans?

El segon principi encara és pitjor. No sabem què és el poble català. Hem de començar a mirar llinatges i genealogies? Cal discriminar segons es parli català o no? La base és monocultural o pluricultural (molt diferent del multiculturalisme)? Quin embolic! Pot sobtar que el segon principi rector sigui el poble i no pas la cultura o la llengua. Si hom vol uns principis rectors generals de qualsevol identitat, no es pot incloure la llengua com a tal, atès que hi ha nacions que no es fonamenten en una llengua única pròpia. Un exemple és Suïssa, un poble excel·lentment definit amb quatre llengües. En trobaríem d'altres, especialment entre les joves nacions africanes. La definició de poble és extremadament complicada. El poble català no funciona com un poble perquè ha perdut tots els mecanismes comunitaris. Amb prou feines els nostres pobles i viles són reserves de l'autèntic esperit del poble català. No hi ha tradició. I sense ella no es pot transmetre el coneixement i la pertinença tribal que tot poble, es vulgui o no, implica. Tal volta definim una ètnia? O bé el poble català no té una sola ètnia, ans moltes, si és que es pot parlar d'ètnies a l'Europa actual?

El tercer element encara és més desconcertant. Quin és el llibre dels catalans? La Bíblia, la Bíblia catòlica. La fe i el déu que defineixen els catalans són els del catolicisme. Per desgràcia, aquesta fe i aquest llibre són també els de mil milions de persones més en el món. La idiosincràsia és absolutament inexistent. El nostre llibre no ens diferencia, ans ens aigualeix dins el mar catòlic mundial. És per això que durant els darrers cinquanta anys tants de sectors catòlics catalans van tenir tendències gal·licanes, el resultat de les quals han portat a la inanició religiosa més ferotge.

La catalanitat és dèbil. Els nostres principis no són sòlidament definits, caracteritzats i diferenciats. En la Catalunya autonòmica es va confiar cegament que la immersió lingüística garantiria un futur a la llengua i un futur a un poble els llinatges propis del qual es troben en plena recessió. Quan la immersió ha estat sacsejada per jutges i per una realitat tossuda d'un català que es garanteix un futur, però que no depassa un ús del 50%, cal fer-se noves preguntes per obtenir noves respostes. No són menys culpables el relativisme, el modernisme i el progressisme que han governat l'esperit dels catalans en els darrers cinquanta anys. El nihilisme, vaja. Ara en veiem les conseqüències devastadores.

En una societat catalana com l'actual cal cercar les noves respostes en el llibre. Cal plantejar-nos quina relació tenim amb el nostre llibre. Si establíssim una correcta relació amb el llibre, terra i poble trobarien un lligam molt sòlid, fiable i segur que tendiria permanentment a la unitat i que es podria convertir en un referent de la catalanitat. De segur que molts lectors suposen que ens referim a aquell llibre. En part, s'equivoquen. Ens pot doldre, però, vista la situació actual de la catalanitat i de Catalunya, ens cal la força del llibre, sí, del nostre llibre, d'aquesta part del nostre llibre.

Generació «Bola de drac»

2011-12-31T10:32:00.000+01:00

Per cloure l'any, la Sastreria vol evocar una de les grans influències que la nostra generació ha tingut: la sèrie Bola de drac en català a TV3. La mateixa cadena ens ha ofert un excel·lent remember amb el doblatge de Bola de drac Z Kai. Quin plaer torna a sentir en Vegeta renegant en català! Era alhora un retorn a tants moments de la infància i fins i tot de l'adolescència. Hem de reconèixer tots plegats que som la generació «Bola de drac». I pel que em correspon, amb molt de gust!

En sortir de l'escola del Puig –l'única escola pública que hi havia aleshores a Llagostera–, agafat de la mà de l'avi de cabell platejat que, puntual, m'esperava cada dia a la porta del col·lègit, anava cap a casa a dinar. L'àvia ja ho havia preparat tot. Els dinars de Llagostera, perquè són els de la infància, i d'una infància plaent, han estat els més feliços de la meva vida. En aquells dinars m'hi van ensenyar els essencials de la vida. També, arribat el moment, els avis accedien a encendre el televisor per mirar Bola de drac. I a l'escola continuava la fal·lera, inflant-nos a fer kamehamehas a tort i a dret. Pel que recordo ens va afectar força... I m'ho confirma el fet que en l'emissió de Bola de drac Z Kai tota aquella generació ens vam llençar de cap a devorar els nous episodis. Almenys, això és el que dóna fe el Carallibre i els comentaris entusiastes que hi vam llegir.

En realitat, és possible que Bola de drac expliqui que tots plegats hàgim sortit una mica aixís, amb aquella sèrie verda, malparlada, violenta, d'argument més que desconcertant –només cal pensar en Bola de drac Z i la imatge d'en Goku ajudant a matar el seu propi germà– i que a alguns va arribar a trastocar la idea de Déu. Sobre aquesta darrera qüestió tenim una anècdota molt divertida. Té a veure amb la meva àvia. Va sentir un comentari d'un psicòleg a la ràdio sobre la sèrie. Explicava que havien demanat a un nen que dibuixés Déu –deixem la iconoclàstia a banda– i va dibuixar el déu de la terra que sortia a Bola de drac, aquell homenet verd i arrugat, part bona d'en Satanàs cor petit. Amoïnada, va decidir fer-me la prova un dia en tornar de l'escola. Molt seriosa em va demanar que dibuixés Déu. I jo, ben intrigat, li vaig dibuixar un senyor de llarga barba blanca amb greus problemes d'obesitat. Va quedar ben contenta i després em va explicar el que havia motivat la prova.

Sigui com sigui, ens agrada Bola de drac!

N.B.: Ja sé que la imatge que il·lustra aquest article no és gaire usual. En escriure'l, he recordat que feia molts anys havia vist en aquell prehistòric Internet una imatge d'en Goku vestit de soldat americà de la II Guerra Mundial i conduint una moto d'època. L'he cercada i l'he trobada. Voilà!

El perdó

2011-12-25T08:15:00.002+01:00

El perdó és un dels regals més grans que Déu ha fet als homes. En tant que criatures imperfectes, l'hem gestionat de la manera que l'hem gestionat. Qui és capaç de copsar i entendre un bri d'aquest perdó que Déu ens ha donat pot atènyer la seva justícia. Serà el just. Josep Carner en va escatir un bocí en escriure el seu Nabí. No em deixaran mai de meravellar les seves dues darreres estrofes. És l'antítesi de Tanguy. L'home en mi que tem encén tota pluja en llegir-les. És el perdó en Jonàs que s'esplaia en un sospir de pau, quan en la dolçor nocturna un pensament de pietat llampurna. Quin contrast amb Tanguy de Michel del Castillo. L'home arrogant en mi s'alça en una renovada pluja. No tinc el text al davant però puc percebre l'amargor de la rancúnia en aquell déchirer de mare i Tanguy, en aquella confiança en camins sense Déu mes amb homes. El deixarem feliç, fins a tant de trobar la vie belle. Emperò, ara saben que en podem dubtar, que aquesta vie belle és molt més tossuda d'arribar i que no es nodreix només d'homes (i dones).

Sense perdó només roman la dolor, una dolor immensa que colpeix amb la rigor de Déu en la seva justícia. Comprendre el perdó és comprendre Déu, la vida, els altres i sobretot si mateix: el Creador i la seva Creació.

Els rectors de les universitats catalanes

2011-12-21T16:10:00.004+01:00

No es tracta de beneir i elogiar tota la gestió que han dut i estan duent a terme els rectors de les universitats catalanes. Tanmateix, és necessari fer-ne una defensa davant els atacs que estan rebent darrerament. El progressisme a Catalunya ha emprès una croada contra els rectors de les universitats, principalment perquè aquests, amb més o menys dosis de realisme, estan aplicant els ajustos pressupostaris que la conjuntura i la situació econòmica requereixen. És l'única cosa que poden fer perquè l'alternativa és baixar la persiana i tancar la barraca. Moltes d'aquestes universitats, si no fos pel govern, ja haurien hagut de baixar la persiana.

El progressisme no tolera que els rectors s'hagin avingut a les polítiques de la Generalitat, la Generalitat convergent, és clar. Ho considera una traïció i és per això que ha declarat la guerra als rectors de les universitats. En un exercici més de colpisme progressista, estan intentant per tots els mitjans d'acabar amb els rectors que retallen, els rectors mínimament realistes. I són la majoria. El progressisme els pessiga, els mossega i, finalment, els queixala. Qualsevol excusa és bona i la pressió és molt forta. Claustres convulsos, boicot a visites de representants públics a universitats, vagues diverses, departaments i facultats en rebel·lió, etc. Tot s'hi val per anar contra el govern, fins i tot per apunyalar aquells rectors que fins fa poc alguns progressistes consideraven dels seus i els defensaven aferrissadament.

S'han vist moltes consignes, moltes mentides, molt de teleologisme però cap proposta. El progressisme no té propostes. Tampoc fa autocrítica. S'ha convertit en l'actual força conservadora a Catalunya: conservar el que hi ha encara que dugui a la fallida, encara que no es pugui mantenir. Tot s'hi val. Com que tenen la raó, no s'hi pot discutir res i qualsevol opinió en contra és estigmatitzada amb la seva usual violència. Els qui han estat mitjanament moderats o apolítics dins les universitats saben molt bé de quina classe de violència parlem.

I, a la fi, ningú ha fet autocrítica. Ningú s'ha preguntat què hem fet malament per arribar a aquesta situació. Potser caldria que miréssim els nostres campus: edificis nous, flamants, buits o parcialment ocupats; infrautilitzats la majoria. Ens vam posar a construir com si els diners fossin il·limitats i com si no hi hagués un demà. Vam renovar les instal·lacions, vam refer les velles facultats. Tot el que teníem era considerat del tercer món i calia tenir el que tenien a Europa, a les millors universitats. Eren els anys que renovàvem cada dos anys el material informàtic. Si és que no ho fèiem cada any.

Si mirem les universitats que, en principi, vam prendre com un model, la realitat és molt diferent. A Columbia, per exemple, les instal·lacions dels departaments són velles, vetustes. Ben mantingudes, això sí. Com ho eren les nostres. I ningú se n'exclama. A París passa exactament el mateix, tot i que també han tingut –i tenen– fal·leres renovadores. Hem acabat tenint unes instal·lacions millors que les millors universitats. Però ara no les podem pagar i, amb prou feines, les podem aprofitar plenament. D'aquest festival del malgastament –i malbaratament– tothom en té la culpa: progres, carques, esquerres, dretes, rectors actuals i passats, etc. Ningú va posar el crit al cel quan vam començar a comportar-nos com uns nou-rics. Ara ho paguem. I ho continuarem pagant durant molts d'anys.

El cinema pot moure muntanyes

2011-12-20T08:31:00.000+01:00

Els qui coneixen bé la Sastreria saben com ens agrada el cinema. Existeix el recel intel·lectual, profundament esnob devers el cel·luloide, però, com en una bona novel·la, hi existeix el plaer, el gaudi d'endinsar-te en una història. Certament, és possible que aquesta història pugui deixar poc lloc a la imaginació, cosa que la lectura sí que permet a bastament. Els personatges, els escenaris i la trama es presenten plenament desenvolupats. Fins i tot pot semblar que la psicologia dels personatges romangui buida, perduda tota la força literària. És nociu de comparar un film amb una novel·la, són coses diferents i així els hem de tractar. Altrament, què diríem del teatre?

No vull ser profund en la meva reflexió. De cap manera. Tanmateix, sí que vull il·lustrar una emoció que, certament, és compartida pel cinema i la literatura: ambdós mouen muntanyes. Com la fe, vaja. La seva capacitat de transformació dels sentiments de la persona pot ser absoluta. Em refereixo, naturalment, al bon cinema, de la mateix manera que em referiré a la bona literatura. Moltes novel·les, poemes i pel·lícules em vénen al cap. M'arriben, d'antuvi, els referents, aquelles obres de capçalera, ben assenyalades. Però també em vénen les més recents.

La nostra vida és una permanent construcció. No em cal, ara per ara, repetir el que molts han dit molt millor que un servidor. Solament vull testimoniar aquesta apassionant construcció: del que és recte i del que es torça, quan el redreç és l'error i el desviament és l'encert. El que és bo avui és dolent demà i viceversa. L'ordre de les coses s'altera segons el principi i la raó; emperò no és exempta aquesta de les emocions i les emocions no són exemptes d'ella. És per això que m'agrada llegir novel·les i poemes i visionar pel·lícules. Cada etapa de la vida té la seva obra en paper o en cel·luloide. Cada etapa és marcada per elles. No judiquem ni l'etapa ni la seva influència, car tot temps fou i és nostre: ens reconeixem permanentment en l'espill, amb la mateixa raó i diferents sentiments, amb una raó caduca i sentiments perennes. En fi, l'ordre de les coses alterades i eviternes, en desordre.

Dant ho explica excelsament bé en el seu Cant I de l'Infern, a la Divina comèdia:

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
Tant'è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch'i' vi trovai,
dirò de l'altre cose ch'i' v'ho scorte.
Io non so ben ridir com'i' v'intrai,
tant'era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.

Temorosos de Déu

2011-12-08T08:43:00.003+01:00

«Dominus autem Deus verus est: ipse Deus vivens, et Rex sempiternus. Ab indignatione ejus commovebitur terra: et non sustinebunt gentes comminationem ejus» Ier, 10:10

En un article passat vam parlar fins a quin punt la idolatria havia arrelat a la pàtria. Encara que ja vam assenyalar algunes de les causes de la idolatria –i de l'antropolatria–, no es tracta ara de descobrir quines són les causes profundes de la fallida de tota creença a Catalunya. Segurament, ja arribarà el dia en el qual es podran dir certes coses amb la llibertat necessària per dir-les. Serà el dia en el qual es podran desconstruir els ídols moderns i els ídols antics que s'han elevat en nom de la religió i en nom de la humanitat a la terra catalana. Tots ells no tenen altra missió que la de posar un espès vel davant els ulls de qui cerca i de qui vol adorar verament.

El ver adorador cerca el ver Déu, que és U. Cerca d'apropar-se al Creador i que aquest sigui la seva Pedra. En tant que criatura tendim a girar-nos vers l'Altíssim per atènyer la saviesa en la nostra creença i confessió de l'amor i la temor de Déu. D'altres s'hi giren tot esperant una resposta que els doni una explicació plausible de les coses, una seguretat infatuada. Demanem respostes avui, sense escoltar revelacions passades; com si els nostres cors fossin endurits com aquells qui contemplaren la majestat del Rei etern en la redempció d'Israel de l'esclavatge a Egipte. Reclamem sense amor i sense temor. Reclamem tantes vegades aquelles respostes com si fóssim justificats en tot i alliberats en un pòsit d'increença de les nostres limitacions naturals. Oblidem l'Aliança i la Llei i substituïm l'adoració del Senyor per la súplica de qui gosa alçar-se en la seva petita supèrbia

No hi ha cap altra seguretat que el Senyor i solament aquell qui creu i es regeix per la seva Llei en la humilitat pròpia de la criatura defuig les vanes exigències de respostes sordes i buides súpliques per una confessió confiada de qui se sotmet a la voluntat del Déu dels exèrcits. Aleshores, comprendrà què és i què ha de fer, perquè l'afany de respostes haurà esdevingut l'afany de viure l'amor i la temor de qui adora i serveix. Romandrà el just camí. Haurà escatit la impossibilitat d'aquella grandesa que sobrepassa les seves capacitats i haurà après a escoltar sense esperar cap altra resposta, cap altra recompensa. La liberalitat de la gratitud el mourà únicament a l'amor i a la temor de Déu; i la criatura creurà, en la seva condició: ja no hi haurà lloc per a la idolatria.

Josep Carner ho explica molt millor al seu Nabí:

—¿Qui en terra tan immemorada i sola
—pensava jo— manyagament m'acull?—
Sota la nit que enfosqueïa la rossola
jo sols guaitava enrera, de reüll.
—És tot el que veiem —sentia— polseguera;
de miques frisadores és l'alta roquetera,
els arbres, vós i jo i el sauló del camí.
Tot mor i torna i roda sense fi;
i si enllà de la trèmula rodera
hi hagués algú diví,
bell punt mirés, ple de l'afany de la carrera,
vindria al remolí.
Res no pot eximir-se del destí
de moure's si no és curant de no existir.
—Ta parla que m'alerta —jo deia— no em trastoca,
oh tu, sobrevingut quan a ponent
moria l'últim encenall ardent,
tu que et torces al volt de la soca
com si estrafessis el serpent,
i d'ulls encesos en la nit com la miloca.
Qui sota el mal encís
el nom de Déu rebolca en l'ira
encara es té, valent pel seu permís,
en l'alè d'aire que imprecant respira;
qui nega Déu
no nega més que un sòrdid pensar que ell sol es féu;
qui vol eixir-se'n hi ensopega;
el trist i abandonat el fa venir quan prega;
dins son esclat es tapa d'ulls el fugitiu
i qui l'ignora en viu—.

Els exèrcits gironins

2011-12-01T09:05:00.000+01:00

La Marina i les forces aèries gironines.

Sant Feliu de Guíxols germànic

2011-11-26T08:02:00.000+01:00

Casa Pecher, Sant Feliu de Guíxols.

Relíquies

2011-11-11T11:00:00.005+01:00

Avui [11 de novembre de 2011] és el dia de l'armistici. De l'armistici de 1918. És una festa habitual a França, Gran Bretanya i als Estats Units. És una festa eminentment militar i militarista, que recorda la victòria aliada a la I Guerra Mundial. Coincideix amb la festivitat religiosa de Sant Martí de Tours, famós pel seu estiuet i altres miracles diversos.

Segurament, poca gent a França, Gran Bretanya i als Estats Units té memòria històrica sentimental i emotiva devers l'armistici de 1918. França manté una estricta commemoració militar als caiguts de la Gran Guerra, amb un acte a l'Arc de Triomf de París. Cada any sol haver-hi els cyrards. Per la seva banda, els americans van transformar l'any 1954 el dia de l'armistici en el dia del veterà. És una reconversió interessant de la commemoració, a fi de preservar-ne el seu caràcter sentimental i emotiu, en una cadena que enllaça tots els veterans dels conflictes en els quals els Estats Units han participat. Una gran manera de crear una fraternitat militar; i encara més, una gran manera d'estendre el respecte als veterans dins la societat i de mantenir viva la memòria dels antics combatents sense que aquests acabin essent unes relíquies d'un passat llunyà, fred i incomprès.

Canals subterranis

2011-11-05T13:09:00.004+01:00

Els governs català i espanyol han decidit de transformar la ineficient xarxa de ferrocarrils de Catalunya en una xarxa de canals, com els de Venècia. Els trens seran substituïts per góndoles i els maquinistes per gondolieri expressament importats de Venècia. Aniran igual de lents, però serà més divertit i romàntic. De moment, s'ha començat per inundar els túnels ferroviaris subterranis de Barcelona i en els propers mesos –o anys?– es preveu de completar la xarxa a la resta de Catalunya.

La pàtria i la idolatria

2011-11-02T20:45:00.014+01:00

Un amic meu jueu català m'ha fet redescobrir el poema Nabí (1941) de Josep Carner. L'he devorat. La biblioteca de Columbia University té unes quantes edicions del poema. He agafat la que té el pròleg de Gabriel Ferrater. També he devorat el pròleg.

Hi ha tants dubtes, preguntes i reflexions que em vénen durant la lectura... N'evocaré un parell.

La primera reflexió té a veure amb la idolatria. El nostre món és ple d'idolatria. Els catòlics gaudeixen denunciant la mundanitat. Emperò cada dia aquest mot pompós té un significat més desdibuixat, més irreal. Potser caldria parlar dels manaments, uns manaments tan senzills com els set preceptes de les nacions, vaja, la Llei de Noè. Els cristians reunits en aquell primer concili a Jerusalem els van establir com a Llei bàsica que havien de seguir els gentils convertits –convertits a què? És la base primera contra la idolatria. Mes, ha vençut la idolatria en el nostre món? El Prof. Mark Johnston de la Princeton University dedica un assaig a aquesta qüestió Saving God. Religion after Idolatry (2009). El Prof. Johnston no escriu el llibre per salvar la religió; tampoc vol salvar Déu, tot i que això ja és més complicat d'afirmar. Vol combatre la idolatria per tal d'identificar el Déu ver, que no ha d'ésser necessàriament ni Iahvè, ni la Trinitat, ni Al·là.

Encara que no ho sembli, la qüestió de la idolatria té molt a veure amb Nabí, atès que n'és una idea rectora. Bé, justament és la idea contrària la que el regeix. Només cal veure Jonàs, la seva caracterització i aqueixos "savis hiperboris" que van traient el nas al llarg del poema. Són també els "antropòlatres" evocats, que hauran de deixar pas a una religió a l'alçada dels temps. No és altra que una religió lliure d'idolatria, que proclami Déu, el vertader, tal com és proclamat a Deuteronomi 6, 4-9.

La segona reflexió no es pot deslligar de la primera. Hi té molt a veure. Quan llegeixo Nabí, veig reflectit el meu Déu, el Déu ver; veig també la meva fe i la del meu poble. Però possiblement el que millor veig i que més em colpeix és la visió de tota una generació de catalans. Són els catalans noucentistes: Josep Carner, Carles Riba, Carles Cardó, Miquel d'Esplugues, Lluís Carreras, Josep M. Llovera, Ignasi Casanovas, Lluís Millet... No sóc en aquesta llista ni exhaustiu ni consistent. I oblido, sense malícia, molts de noms. És, malgrat tot, il·lustrativa del noucentisme, quan Catalunya va tenir una generació capaç de reconstruir una magnificent nació que s'havia volgut separar de la nació. En el noucentisme habitava la millor Catalunya, la de la centralitat, la del sentit comú, la del criteri, la del seny i la de la moderació; la de la fe, la del nostre Déu i la nostra religió, capaç de bastir una superedificació excelsa. Van venir els joves bàrbars i ho van enrunar tot. La pàtria amb criteri va morir vessant la seva sang per la terra i per la fe, o va morir plorant a l'exili. Van venir martells d'una reacció comprensible però d'impossible adhesió i van tornar a sembrar la llavor del bàrbar. En un moment concret vam poder reemprendre la tasca d'aquella generació perduda i exterminada. I vam desencarrilar per culpa nostra, per culpa de la mala llavor. Uns nous joves bàrbars, amb una altra aparença i amb un gran somriure ho han acabat enrunant tot. Són allí, adorant-se ells mateixos en els altars de l'antropolatria, espoliant i enfonsant la pàtria que tants d'esforços i dolors ha costat. La fan petita i bruta, miserable i mediocre. I tot és culpa nostra. La pàtria no necessita salvadors; segurament tampoc necessita torsimanys: amb un nou noucentisme no proclamat mes practicat en farem prou. I una nova generació que llegeixi Nabí, i cregui.

Això és Itàlia

2011-10-28T16:02:00.004+02:00

Això és Itàlia, el país per excel·lència de la moda eclesiàstica. Això és Itàlia, el país en el qual la cosa pública encara va de bracet amb la cosa religiosa.

Al centre de la fotografia, l'alcalde de la localitat i el Cardenal Castrillón Hoyos, que va celebrar a la parròquia del poble una Missa pontifical en l'usus antiquior. A l'extrem dret de la fotografia hi ha Don M., gran amic d'aventures romanes. També hi ha algun altre conegut a la fotografia. Ara bé, la figura més important i impactant de la fotografia és l'escolà que porta la creu. Cal mirar les seves flamants vambes converse. Aquesta és la millor imatge de la tradició italiana: sotana, roquet i vambes. Un model molt allunyat de les voluptuositats i fatxenderies nord-europees i fins i tot nord-americanes. Sigui com sigui, hi ha una cosa que és segura: amb vambes, au paradis toujours plus vite !

Psalm-grafit

2011-10-27T07:33:00.003+02:00

Aventures inesperades. L'altre dia amb un amic catalanet que va fer parada i fonda a Nova York vam decidir de provar alguna cosa diferent. Vam fer cas a aquest anunci i vam anar a una festa hipster. La sorpresa va ser en trobar-nos en una nau industrial ocupada. Totes les parets estaven cobertes de guixots amb signatures i missatges diversos. De la música més val que no en parlem: hauria fet cruixir els dadaistes en les seves fredes tombes. Tampoc esmentarem els excelsos alternatius dels alternatius que hi pul·lulaven.

Possiblement perquè estàvem molt enriolats i perquè ens vam agafar l'aventura amb filosofia podem dir que el balanç va ser positiu. En realitat, fins i tot ens vam animar a ésser incívics i a guixar les parets de la nau industrial. Ja ens ho van deixar ben clar: «-Feel free! -Doncs, miri, no li faré cap lleig!». La primera cosa que em va venir al cap en posar-me a guixar va ser aquell verset del psalm 113: «Non nobis, Dómine, non nobis : sed nómini tuo da glóriam». Segurament és el que millor expressava l'instant d'ésser en aquell indret. No ens mereixem cap mena de glòria; solament el nom del Senyor se la mereix. Per bé que hauria pogut ésser més assenyalat algun verset d'un psalm penitencial, l'evocació del nom de l'Altíssim en un lloc en el qual solament s'evocava nihilisme i desferra social occidental era molt adequada. I encara més si així exalcem el nostre Déu i ens neguem en una mundanitat en la qual preval tota vanitat i supèrbia. El culte a l'home nihilista és igual de funest que el culte a l'home triomfant, a l'home del progrés omnipotent que arracona el Creador i s'entronitza a si mateix en la seva inconeguda petitesa. Això és el clímax del postmodernisme, que no és altra cosa que l'expressió d'una modernitat crepuscular.

Potser algun dia els hipsters d'aquella nau industrial ocupada descobriran el psalm-grafit i es preguntaran què significa. És fortament improbable. Segurament tindran una reacció semblant amb la consigna que l'amic catalanet va immortalitzar en la mateixa paret i que alhora faria escàndol i delícia dels alternatius d'alternatius.

El magma (II)

2011-10-26T04:05:00.002+02:00

Quan un hom descobreix el magma pot pensar que encara s'és al punt 1 del gràfic d'aquest article. Tanmateix, hom ha descobert que el magma no era tal, sinó que era lava, per la qual cosa s'és al punt 12 del gràfic. Quines coses.

El magma

2011-10-20T23:45:00.003+02:00

Els corrents magmàtics d'aquests dies no es restringeixen a la Macaronèsia. És per això que si els amables senyors de Barcelona que practiquen el surf en aquests corrents de magma premen aquí trobaran les respostes que cerquen.

Les Marqueses

2011-10-19T10:37:00.000+02:00

No farem cap mena de cas a aquesta notícia. Però tampoc farem cas a aquesta altra.

Només direm: a les Marqueses tot és possible. A Tahití aquestes coses no passen!

Emigrants

2011-10-18T02:27:00.004+02:00

«Un altre que emigra, vaja». Això és el que vaig pensar l'altre dia quan un amic em comentava que agafava les maletes i se n'anava a provar de trobar feina en un altre país. Després d'acabar de parlar amb ell vaig fer el recompte: de la colla només dos són a Catalunya. La resta tots a l'estranger, treballant en allò que a Catalunya/Espanya no és possible.

Per motius que ara no vénen al cas, avui he recordat aquell any 2003 en el qual vam acabar una etapa i tots començàvem a llaurar un avenir que crèiem esperançador. La realitat ens ha alliçonat a tots. A la seva manera i en àmbits diferents. Però ho ha fet. Ara ens toca novament llaurar un avenir, en aquella disciplina per a la qual ens hem estat preparant, en principi. Enrere deuen haver caigut unes quantes esperances, que han estat substituïdes per grans dosis de realitat. I aquesta realitat que ningú esperava o no volia creure que havia d'esperar.

Mentrestant, evoco sardanes a plaça, tot tornant en tren pels boscos de New Jersey i pensant que potser cada cop se'm faran més llunyanes.

The Modern St. Francis

2011-10-05T01:34:00.003+02:00

If St. Francis had been born in the twenty-first century, he would have look like this.

N.B.: I would have liked to put the wonderful photo of that contemporary Parisian St. Francis, which curiously appeared today at The Sartorialist, in the feast of St. Francis!

Ideals

2011-10-02T04:14:00.003+02:00

Seny, sentit comú, criteri, ponderació, moderació, centralitat, civilitat, ordre, tradició, Fe.

En un mot: noucentisme.

Débats sur la France

2011-09-22T16:56:00.012+02:00

Hier [21 septembre 2011] la Maison Française de Columbia University a accueilli la table ronde The past and future of French History, avec Robert Paxton, Samuel Moyn, Emmanuelle Saada, Judith Surkis et Gregory Mann. En dépit de l'extraordinaire catégorie intellectuelle des membres de la table ronde, on a constaté une inquiétante étrangeté de la France parmi ses spécialistes. Faut-il dire que Robert Paxton, le grand historien de Vichy a présenté l'analyse la moins étrange de la France, plus traditionnelle, érudite et équilibrée. De sa part, Samuel Moyn a joué le rôle de l'enfant méchant qui touche la blessure de la France en l'histoire et dans le monde, ce qui a pu être assez visible avec les interventions de Mme. Saada et Mme. Surkis, dans des niveaux bien distincts. Et Gregory Mann essayait la conciliation des positions...

Entre Paxton et Moyn demeure le débat ouvert et sincère sur la France, au-délà d'un empire des émotions –grand terme de Christophe Prochasson–, qui peut penser la France sans avoir le besoin de justifier ce que l'analyse bien fondée doit présenter. Justifier devient plutôt l'exercice de celui qui n'est guère sûr, qui n'est guère convaincu de l'utilité du débat et de l'opposition des idées, qui tient à défendre une ligne de continuité, de progrès, qui n'admet ce qui reste dehors, par le silence ou bien par le rejet. Pense-je à l'œuvre de Paxton sur Vichy et sa réception en France. Il a traité le grand tabou français du XXe siècle. Il est aujourd'hui acceptée par le poids du travail solide et de qualité. Et par l'évidence qu'il y a eue quelque chose d'autre outre la résistance pendant la Deuxième Guerre Mondiale qui ne pouvait pas être permanentement rejetée et cachée.

Toutefois, vu que le débat est devenu très colonial, restent encore des tabous bien importants. J'ai eu l'« audace » d'en mentionner deux lors des questions pendant la table ronde : l'Indochine et l'Algérie. Il y a une certaine représentation de ces faits historiques qui n'est point acceptée par l'académie historienne française ; il s'agit de la représentation des droites : militaire, catholique, nationaliste. Elle existe et elle demeure terriblement présente dans la politique quotidienne de cette droite française. Pierre Nora avec ses lieux de mémoire offrit un mécanisme extrêmement important pour pouvoir penser la représentation de la nation dans ces faits-ci, comme Dien Bien Phu ou Algiers. Sectionner historiquement la représentation, extraite de l'empire des émotions afin de la comprendre, serait un excellent exercice pour ces deux lieux de mémoire si importants de la droite française du XXe siècle. Malheureusement, comme j'ai pu constater hier, le chemin est encore bien long et l'empire des émotions est toujours là.

11 de setembre, 23 d'abril, 27 d'abril, 24 de juny... 7 de juny

2011-09-11T09:26:00.006+02:00

No serà cap novetat si la Sastreria confessa que no sent cap mena de simpatia per la diada de l'11 de setembre. Una de les majors absurditats de la construcció de la representació nacional catalana i catalanista va ser la de triar l'11 de setembre, una derrota, com a data assenyalada del calendari commemoratiu nacionalista.

Hi ha d'altres dates molt més escaients que tindrien molt més de sentit d'ésser festa nacional catalana. En primer lloc, la festa del patró secundari de Catalunya, Sant Jordi, el 23 d'abril. Ja és una festa consolidada des del punt de vista popular i té un saludable arrelament religiós.

En segon lloc, la festa de la patrona principal de Catalunya, la B.M.V. de Montserrat, el 27 d'abril. Seria una festa indicadíssima, per tal com es tracta de la festivitat religiosa més important del calendari litúrgic particular de Catalunya. A més, entronca amb el centre espiritual de Catalunya, el nostre Sinaí montserratí, palau de la Reina dels catalans.

En tercer lloc, hom troba la festivitat de Sant Joan Baptista, el 24 de juny. No es pot dir absolutament res d'un festa tan indicada per a Catalunya. Tanmateix, el tarannà pagà que ha estat adoptant darrerament aquesta festa l'allunya de la idoneïtat nacional que ha de tenir la diada.

Finalment, hi ha la curiosa data del 7 de juny. Evoca el 7 de juny de 1640, el conegut Corpus de Sang. Fou l'inici de la Guerra dels Segadors, que menà a un interessant acte de sobirania de l'oligarquia catalana, que es constituí en dubtosa república per després acabar sota el jou francès. El que importa és l'acte de sobirania, el seu origen i el posterior desenvolupament. El seu origen fou el detonant popular durant el Corpus de Barcelona, la gran festa religiosa del cap i casal, de la mateixa manera que de tota Catalunya. Aquest fet ja té un significat especial. Més encara si es tenen en consideració les proclames dels revoltats: «Visca la terra!», «Muyren los traidors!», «Muyra lo mal govern!», «Visca lo Rei!, nostre Senyor» i «Visca la fe de Christ!». És tot un compendi de les essències catalanes... En suma, el 7 de juny fou un aixecament popular reeixit –contrasta amb la derrota, el fracàs de l'11 de setembre– en el si de la festivitat religiosa més important a Catalunya del calendari litúrgic universal, impulsat per les idees susdites de les proclames i que menà a un acte de sobirania per part de l'oligarquia catalana, liderada en la figura del president de la Diputació del General, el Canonge Pau Claris. Fe i Sobirania, juntes. Naturalment, tot això és una representació ad hoc d'una qüestió històrica molt més complexa. Però pot servir com a història patriòtica edificant. Tampoc el 14 de juliol fou una data capital de la revolució francesa, però el seu simbolisme encarna tot allò que ha de tenir i explicar un fet històric representat electivament en la nació.

La Sastreria es decantaria pel 23 o 27 d'abril com a festa nacional de Catalunya, però la unió de Fe i Sobirania en el 7 de juny presenta unes virtuts pedagògiques molt estimulants del que és i serà la identitat catalana. Doncs, celebrem el 7 de juny i oblidem l'11 de setembre!

«Whatever happens»...

2011-09-06T22:36:00.006+02:00

«Whatever happens, go your own way»

Fish Eaters Corporation®
Be not conformed to this world™

Préalables

2011-09-04T21:08:00.006+02:00

Incomprensiblement, la Sastreria s'ha portat una lectura catalana als Estats Units. Es tracta de la introbable obra de Jaume Pou Consideracions sobre el valor i la ruïna del nostre temps, publicada clandestinament al 1937 a Barcelona i de la qual només n'hi ha mitja dotzena d'exemplars. No cal que expliquem com és que en tenim un exemplar. Però el tenim i també ha fet el viatge transatlàntic per nodrir de nostrades reflexions de la terra l'aventura americana.

I això, en si, ja és un préalable.

Paris vaut bien une messe (i VII): Cobri, si-us-plau!

2011-08-31T09:44:00.000+02:00

Com Henri IV paguem el preu estipulat d'una missa per París, que bé que s'ho val. Hem pensat que més valdria fer servir una moneda local. Li va bé aquesta missa francesa, parisenca, a l'église Saint-Eugène, on Jules Verne es va casar? Em farà rebut, si-us-plau?

I amb la baguette sota el braç i el béret sobre el cap, tot esmolant la ʁ, pensem en aquest camí que hem fet per París. Esperem que un proper cop no calgui demanar rebut ni haver de tornar a anar en companyia de Henri IV, que és un FBS, Français Bilieux Sanglant.

Postals libaneses (i V): escena libanesa

2011-08-26T09:54:00.000+02:00

I acabem prematurament aquesta sèrie de postals libaneses amb una imatge costumista d'un poblet de muntanya del nord del Líban. La Sastreria espera que més endavant podrà recuperar les postals del país dels cedres!

À nouveau, Điện Biên Phủ (奠邊府)

2011-08-24T21:39:00.022+02:00

Je sais que je devrais plutôt parler d'Augustin Cochin et des intellectuels Français du XVIIIème, mais je n'en veux rien dire... pour l'instant. Je veux parler, à nouveau, de Điện Biên Phủ, cette représentation héroïque et militaire de la France. Je ne voudrais pas dire qu'elle fut la dernière ; toutefois, fut-elle la dernière de sa classe, une classe quasi éteinte. Điện Biên Phủ incarne la fin d'un sens militaire, d'un sens de la guerre, qui disparaîtra justement au Tonkin même quelques ans plus tard.

Un tout petit souvenir de ma vraie découverte de Điện Biên Phủ au-delà de l'événement anonyme du livre d'histoire. C'était une date inconnue de l'année 2008. Une année basculante en tous sens. À Pau, une visite quelconque à l'École des Troupes Aéroportées (ETAP). Une coïncidence de visites : le Général Hervé Charpentier visitait aussi l'école et son musée. Et je m'incorpore au groupe. La promenade par l'histoire des paras Français devint autre chose, et Điện Biên Phủ en est leur exploit capital. Voici quelques images pour illustrer la dernière des batailles.

Ce qui reste, la représentation:

Paris vaut bien une messe (VI): La ville d'un fleuve

2011-08-22T09:24:00.000+02:00

Paris sans la Seine n'est rien et la Seine sans Paris ne vaut rien. Paris avec son fleuve, son histoire, ses monuments et, ehem, ses habitants coûtent une messe. La messe que le protestant Henri IV paya pour avoir Paris, le joyau de la France et de l'Europe, après Rome. Toujours après.

Paris vaut bien une messe (V): Un beau parc français

2011-08-18T10:12:00.001+02:00

Les Français maîtrisent l'art de martyriser les arbres et les plantes en général avec leur obsession de créer des jardins rationalistes, parfaits, où tout est sous contrôle. Peut-être vient-on de trouver la raison pour laquelle les Français ont besoin de quelque révolution de temps en temps ?

La coupure carrée de ces arbres veut imiter la barbe de Henri IV.

El nostre Canigó

2011-08-17T09:55:00.003+02:00

El Canigó ben nevat el Diumenge 14 de març de 2010, després de la gran nevada del 8 de març. De camí a Perpinyà, en un de tants exilis rossellonesos. Dolç exili, tanmateix.

Paris vaut bien une messe (IV): Garde Républicaine

2011-08-14T08:40:00.000+02:00

Pour être une République il n'est point nécessaire de laisser à un côté les belles cérémonies qui donnent la joie aux yeux et au cœur. La fanfare des défilées et des protocoles peut être bien plus démocratique qu'un régime qui se veut très moderne, très populaire, très proche aux gens parce qu'il a tout effacé de la belle cérémonie protocolaire au nom de la démocratie. Par exemple, la très royale Espagne.

Un bel héritage de Henri IV pour la France d'aujourd'hui ?

L'escut (oficial?) de Llagostera

2011-08-11T12:23:00.007+02:00

La Sastreria ha vist la notícia de Llagostera TV que informa que el ple del 26 de juliol de 2011 de l'Ajuntament de Llagostera va aprovar d'iniciar el procés d'oficialització de l'escut de Llagostera, del qual vam parlar en un altre article. Pel que sembla, s'ha acabat adoptant la proposta de compromís que es va fer al 1988 entre la llagosta de mar i el castell que actualment apareix a l'escut de 1910. El blasonament està força bé: escut caironat partit: al primer d'argent, una llagosta de mar de gules posada en pal; i al segon de gules, un castell obert d'argent. Per timbre una corona de baró.

No estaria malament que en aquest procés d'oficialització, hom es plantegés d'incorporar a l'escut municipal les armories d'algun dels llinatges que va tenir la titularitat de la Baronia de Llagostera: Montcada, Cruïlles, Rocabertí-Tagamanent, Vilarig... Seria una bona referència històrica que podria conviure prou bé amb la llagosta tradicional de l'escut, sense la necessitat del compromís del castell.

Sigui com sigui, és un blasonament tradicional i adequat, malgrat que ens tocarà de viure amb la llagosta de mar i totes les bromes derivades sobre els pobres llagosterencs... Com dèiem en el susdit article dedicat a la polèmica de l'escut, «Des de la Sastreria no podem fer altra cosa que defensar el blasonament històric i tradicional de la vila de Llagostera, encara que ens converteixi en la riota de Catalunya.»

ADDENDA: [29-IX-2011] Existeix una versió en dibuix vectorial del flamant escut oficial de Llagostera per a qui ho desitgi!

Paris vaut bien une messe (III): Les amours du Panthéon

2011-08-08T09:47:00.002+02:00

Église de Sainte-Geneviève ou bien Temple de Nation ? Cercueil d'histoire française qui mélange l'effervescence révolutionnaire et le sens commun de la restauration, avec la concorde napoléonienne et la victoire finale républicaine.

Soit une église, soit un temple, la patrie y est reconnaissante à ses grands hommes. Pourtant, Henri IV n'y est pas.

Paris vaut bien une messe (II): Dra peaux

2011-08-04T09:37:00.000+02:00

Partout, ils sont partout ces drapeaux ! Le drapeau tricolore de Jacques-Louis David est aujourd'hui bien plus qu'un emblème révolutionnaire. Toutefois, ce drapeau blanc d'antan pourrait encore pousser les émotions en écoutant l'hymne de Henri IV, ce roi vaillant qui a le talent de boire, de battre et d'être un vert galant.

En dépit de la tradition, on reste avec le drapeau tricolore.

La polèmica de l'escut de Llagostera

2011-08-01T17:15:00.001+02:00

D'ençà la restauració de la Generalitat de Catalunya va revifar un interès per l'heràldica municipal. Aleshores, amb la legislació corresponent i el nomenament d'un heraldista clau a la Direcció General d'Administració Local, va irrompre amb força la dèria de l'oficialització dels escuts dels municipis catalans. L'oficialització passava per un procés de depuració heràldica en el qual es restituïa el blasonament més pur, tradicional i històric del municipi. En el cas de Llagostera, l'heraldista oficial de la Generalitat va proposar de restaurar el blasonament més antic que havia trobat, del segle XVIII, tot aplicant l'escut caironat cívic: d'or, una llagosta de mar de gules; per timbre una corona de baró (en record de la històrica Baronia de Llagostera). No estic del tot segur que fos d'or, no recordo on vaig trobar el blasonament que ara reprodueixo de memòria. Sigui com sigui, l'element de la discòrdia és la llagosta de mar. És clar, Llagostera es presta a tenir com a arma parlant una llagosta. Però: de mar? Llagostera no ha tingut mai mar, llevat que fem cas a la llegenda de la venda de la part marítima del municipi in illo tempore...

Recentment, l'Ajuntament de Llagostera s'ha proposat de restaurar finalment l'escut heràldic correcte i enviar a mar l'abominació heràldica de 1910: un escut timbrat amb una corona de marquès (com si hi hagués hagut mai un Marquesat de Llagostera) i que conté una idíl·lica representació d'un castell encimbellat, amb un llac als peus. Aquesta representació tan bucòlica evoca la llegenda del pretèrit llac de Llagostera que mai ningú ha trobat documentat. Però que tothom ha acabat donant per bona. En realitat, la disputa entre el llac i la llagosta no fa altra cosa que manifestar l'etimologia obscura de la vila: Lacustaria o Locustaria. La polèmica, en suma, està servida.

L'anunci de la restauració de l'escut de la llagosta ha generat oposició, és clar. Des de la Sastreria no podem fer altra cosa que defensar el blasonament històric i tradicional de la vila de Llagostera, encara que ens converteixi en la riota de Catalunya. Tanmateix, de la mateixa manera que algun batlle graciós del segle XVIII va acabar optant per la llagosta del dimoni, un batlle seriós com en Fermí Santamaria podria proposar d'esmenar la història i la tradició i escollir un blasonament del tot original i ben representatiu del nostre present. És per això que la Sastreria presenta el seu particular escut de Llagostera: d'or, un varà de la sabana de sinople.
Per comprendre la raó per la qual s'ha triat una espècie exòtica i al·lòctona com el varà de la sabana (Varanus exanthematicus), cal resseguir els darrers esdeveniments de la rica i magnificent vila de Llagostera. El 26 de juliol de 2011 uns operaris que treballaven en la reforma del primer pis del teatre del Casino Llagosterenc van trobar un varà de setanta centímetres i dos quilos de pes entre les velles butaques. Els operaris no van tenir cap altra idea que agafar-lo i alliberar-lo al bosc. Naturalment, quan es va saber la notícia, el jovent de Llagostera va batejar el varà amb el dolç nom de Monstru del Casino i immediatament es va convertir en la mascota local. Les xarxes socials van fer la resta. Ben aviat, forestals i municipals van organitzar batudes per tornar a capturar el simpàtic rèptil. Finalment, el 1er d'agost de 2011 se'l va capturar a can Gandol, prop d'on havia estat alliberat. El nostre Monstru del Casino ja s'ha convertit en una celebritat local, que passarà als annals llagosterencs, com el Mandril de les Gavarres. El Monstru representa les valors més autèntiques i genuïnes de la nostra vila, en una unió quasi perfecta entre el passat i el present, entre tradició i postmodernitat. És per tot això i per la seva immensa i perenne celebritat que el Monstru del Casino es mereix molt més que la llagosta de mar de figurar al nostre escut. In æternum.

Si l'Ajuntament de Llagostera o qualsevol entitat llagosterenca vol emprar els escuts que apareixen en aquest blog, són ben lliures de fer-ho, sempre que se n'esmenti l'autoria. I si volen imatges de major resolució o els originals vectorials, només ho han de demanar!

Paris vaut bien une messe (I): Clocher isolé

2011-08-01T08:38:00.000+02:00

On a choisi cette phrase célèbre de Henri IV pour illustrer un peu différemment Paris. Toujours si glamoureuse, peut-être mérite-elle un peu moins d'effet sur les mots et plus sur les regards. Pour commencer, le vieux clocher de l'église Saint-Jacques-de-la-Boucherie de Paris, démolie pendant la révolution. Seul le clocher fut épargné.

La moda de 1961

2011-07-29T19:02:00.004+02:00

Aquesta làmina que encara llueix a l'antiga botiga de la Sastreria mostra la moda de la primavera-estiu de 1961. Un bocí de record permanentment ominipresent. Una imatge del passat per a uns, un record d'una infantesa passada entre aquelles parets per a d'altres.

En record de l'estiu que no estem tenint

2011-07-26T16:16:00.002+02:00

Mo'orea, 2007.

Postals libaneses (IV): el paradís dels llaminers

2011-07-25T07:12:00.000+02:00

Un dels indrets obligats de pelegrinatge al Líban és la pastisseria Rafaat Hallab, a Trípoli (el Trípoli libanès, és clar). La Sastreria porta anys rebent cada any un parell de caixes de dolços libanesos, ja siguin de Hallab, ja siguin de Bohsali (una pastisseria de Beirut). Tal com correspon als bons pastissers libanesos, ambdós són establiments de famílies sunnites. Els cristians libanesos no saben fer bona pastisseria; o almenys això diuen els nostres amics cristians del Líban.

No cal dir que, després d'haver visitat el poble de Sant Charbel, el palau d'estiu del Patriarca maronita i la vall de la Qadisha, una diada tan peregrinativa al nord libanès no podia deixar passar el paradís dels llaminers a Trípoli; eren quinze anys d'espera d'aquell moment! Naturalment, la degustació-devoració va ser monumental, fent honor a les grans plates de pastissets. El personal no es podia creure que un europeu devorés amb tanta fruïció tota classe de dolços i pastissets. I, a sobre, era el ramadà i hi havia el pastisset típic del ramadà, excepcionalment bo. Molt més bo que el pastisset que fan per Pasqua.

Vam tornar a Catalunya amb tres caixes de dolços libanesos. Una d'elles de quilo i mig. Van durar molt. I això que vaig convidar la tropa-de-devoradors-de-pastissets-del-Líban a menjar-ne. Encara recordo que la primera vegada que els vaig oferir dolços libanesos en un quart d'hora se'm van ventilar una caixa sencera de quilo i mig. I era la meva única caixa, que tres galifardeus van deixar més buida que les arques de la Generalitat!

Cosa curiosa: Hallab té twitter!

Postals libaneses (III): el Montserrat del Líban

2011-07-23T09:55:00.008+02:00

A la vall de la Qadisha, la vall dels Sants, nasqué l'Església maronita vers el segle VII. És una vall inaccessible. La carretera només arriba fins al monestir, la porta d'entrada dels senders que poblen la vall i menen a algunes de les coves dels ermitans. El monestir és el centre neuràlgic de la Fe cristiana al Líban, tot i que no és un santuari molt freqüentat, com ho és el parc temàtic de Montserrat a Catalunya. La vall El monestir L'església Interior de l'església Vistes dels monjos

Llatí d'ací i d'allà

2011-07-21T10:44:00.007+02:00

La Sastreria llegeix un article d'Ian Gibson a El Periódico del 19 de juliol de 2011 sobre la llengua llatina. Segurament serà la millor defensa del llatí de l'any. Enumera grans veritats i transmet sensatesa i sentit comú quant a l'actitud que cal mostrar devers la nostra oblidada llengua mare. Un motiu més per enriquir-nos amb un dels fonaments de la cultura occidental!

Per acabar un consell estival extret dels Carmina Burana:

Mella, cibus dulcis, sunt sepe nocentia multis;
Divitie dulces pluribus, Alle, graves.

Esca quidem simplex sanum facit atque valentem,
Sed sanum multi destituere cibi.

Postals libaneses (II): bella Beirut

2011-07-21T01:46:00.002+02:00

Un cardenal

2011-07-20T20:35:00.007+02:00

En la videoteca de la Sastreria hi ha un film que cada cop va prenent més rellevància i ja comença a ésser dels favorits. Es tracta de The Cardinal (1963) d'Otto Preminger. És un film sobre la vida d'un jove sacerdot irlandès-americà, d'ençà la seva ordenació al 1916 fins a la seva creació com a cardenal al 1939. Una de les diferents aventures en les quals es veu involucrat el protagonista és la de l'Anschluß d'Àustria al III Reich. La història narrada al film evoca l'afer del suport del Cardenal-Arquebisbe de Viena, Theodor Innitzer a l'Anschluß i al règim de Hitler. Concretament, Innitzer en nom seu, de la resta de bisbes austríacs i de tota l'Església austríaca donà suport al referèndum de 1938 per a l'annexió d'Àustria a Alemanya. Aquest suport aixecà una dura reacció vaticana que demanà insistentment una retractació. És sabuda l'oposició ferma de Pius XI i el Card. Pacelli –futur Pius XII– al posicionament polític del Card. Innitzer.

Després de l'annexió d'Àustria i la creació de la Großdeutschland, el règim nazi cancel·là el concordat amb l'Església catòlica i prohibí totes les associacions i la premsa catòliques. Així, el Card. Innitzer reuní el 7 d'octubre de 1938 milers de joves catòlics de les suprimides associacions juvenils de l'Església a la Catedral de Sant Esteve, a Viena, per a la festa de la Mare de Déu del Rosari (la Rosenkranz-Demonstration). Allí féu finalment una declaració crítica contra el sistema nacionalsocialista, en un sermó en el qual afirmava que l'únic Führer era Jesucrist: «Jetzt [müssen wir uns] umso standhafter zum Glauben bekennen, zu Christus - unserem Führer!». La vida real havia fet canviar el parer del Cardenal. Després de l'ofici a la Catedral, centenars de joves catòlics vetllaren la nit davant el palau episcopal, amb pregàries i cants.

El film de The Cardinal mostra, amb la consegüent dramatització, tots aquests fets. És especialment reeixida la representació del sermó del Card. Innitzer als joves catòlics austríacs. I encara és més reeixida l'escena que evoca els fets succeïts el 8 d'octubre de 1938, l'endemà de la festivitat de la Mare de Déu del Rosari: l'assalt, saqueig i destrucció parcial del palau episcopal vienès per part de les Joventuts Hitlerianes. Colpidora i punyent és l'escena del film esmentat: fins i tot apareix la defenestració d'un dels preveres familiars del Card. Innitzer, verídica (per bé que passà en realitat a la Catedral de Sant Esteve).

Els fets i la història són tossuts i alliçonadors; fins i tot per a un cardenal.

Postals libaneses (I): els cedres

2011-07-19T22:46:00.004+02:00

Justus ut palma florebit ; sicut cedrus Libani multiplicabitur.

Cedres del Líban, al lloc-on-hi-ha-els-cedres, nord del Líban, al final d'una carretera de corbes, autobusos suïcides, poblets amb esglésies i esglésies amb poblets, palaus patriarcals i viles natals de Sant Charbel.

Símbols nacionals New Yorker

2011-07-10T00:13:00.003+02:00

El carro de menjar ambulant i el camió de bombers. Molt New Yorker tot plegat.

The neverending long gallery

2011-06-28T16:49:00.000+02:00

Circa mea pectora
multa sunt suspiria
de tua pulchritudine,
quæ me lædunt misere.

Terra nostra

2011-06-20T16:16:00.000+02:00

Primavera al jardí (III): un llessamí llunyà

2011-06-16T07:11:00.000+02:00

Primavera al jardí (II): en un mar de pedra

2011-06-12T07:05:00.000+02:00

El mestre i els seus alumnes

2011-06-10T08:26:00.001+02:00

El mestre explica la lliçó a uns alumnes ben aplicats...

Primavera al jardí (I): gramòfons en roja flor

2011-06-06T08:00:00.000+02:00

Mme. Lathèse est prête !

2011-06-01T10:58:00.005+02:00

Dans les abîmes de la terre,
Les vents se déclarent la guerre.

Les rochers embrasés s'élancent dans les airs,
Et portent jusqu'aux cieux les flammes des enfers.

Nous sommes convaincus que ce ne sera pas si dramatique !

La moda del 2011

2011-05-26T09:38:00.011+02:00

Ja fa temps que la Sastreria tenia pendent una nota sobre la moda masculina d'aquest any 2011. En realitat, era una anomalia que la Sastreria no hagués parlat encara de la moda.

La moda del 2011 –s'entén, tot allò que és l'última tendència, no pas mainstream– evoluciona a partir del substrat de la moda hipster que s'ha estat desenvolupant els darrers anys en els ambients cotnraculturals i, diguem-ho clar, decadents d'un indret com Williamsburg, entre d'altres. Ara que aquesta moda és mainstream, és molt necessari de començar a explorar quina és la tendència més innovadora en la moda d'aquest decenni que comença.

Com dèiem, el patró d'aquesta nova tendència és clarament hipster, però ix en alguns casos dels paràmetres establerts. Encara que no ho sembli, hi ha uns paràmetres molt clars en aquesta tendència, ara dominant. La nova tendència opta per una base clàssica interpretada pel cànon hipster. La base clàssica que pren és la que pot tenir més propera un imaginari col·lectiu occidental, això és, els old goldies del decenni de 1950, amb una predilecció especial per la versió americana.

Comencem a avaluar les diferents peces de roba:

La camisa pren formes molt clàssiques, amb la incorporació d'alguns trets propis de la moda hipster. Es poden entreveure dues variants. La primera és la de la camisa de quadres, versió llenyataire, típicament extreta dels ambients rurals americans, cenyida i adaptada a les línies hipster, per bé que manté el coll clàssic de botons. Aquesta variant comença a ésser clarament mainstream i la moda innovadora es pot començar a refugiar en una renascuda camisa a ratlles verticals. La segona, la més interessant, és una adaptació casual de les camises de vestir del decenni de 1950, en colors càlids amb un predomini del blanc. Els colls d'aquestes camises oscil·len entre el coll americà (molt tancat) i el club collar. Cal remarcar que a Europa es pot optar per camises coll mao. Naturalment, la camisa respecta el cenyit de la moda hipster.

Els pantalons evolucionen a partir dels cenyidíssims texans de color fosc o directament negre que la moda hipster ens ha portat. El pantaló cenyit continua dominant i es continua cenyint, fins a tant que s'escurcen els baixos i el pantaló deixa veure els mitjons o l'absència de mitjons. Ho aconsegueix d'una manera simplicíssima: fent una gira simple o doble al pantaló. A partir d'ací, es comença a desenvolupar una nova idea de pantaló. Evoluciona vers un cenyit menys rigorós i abandona gradualment els texans en pro del chino o, ja directament, el pantaló clàssic. Els colors clars predominen, del beix al blanc. La característica més destacada és que el pantaló s'escurça encara més a fi de deixar veure més el mitjó o la cama. Alhora, en alguns casos el pantaló comença a reconquerir la cintura perduda, una bona notícia per als de tir curt.

La importància de votar

2011-05-21T09:30:00.007+02:00

La fotografia d'Eustaquio Cardenal Ilundáin, Arquebisbe de Sibília, fent cua per votar a les eleccions de 1931 ja havia aparegut en aquesta Sastreria. Però hi torna a aparèixer.

No li agradava el règim existent en aquell moment a Espanya. Però votava. Assumia la situació des de la moderació que el caracteritzava. I votava. Home d'ordre i ponderació com el nostre Francesc Cardenal Vidal i Barraquer, visqué temps convulsos i punyents sense perdre mai la serenitat i el sentit comú, tot sabent que era el millor criteri per evitar mals majors. És per això que votava.

La Xina i la restauració de la tradició

2011-04-13T16:53:00.002+02:00

La Sastreria llegia a La Vanguardia del 10 d'abril de 2011 un article de Yan Xuetong, degà de l'Institut de Relacions Internacionsl Modernes de la Universitat de Tsinghua (a Pequín), editor de la revista científica The Chinese Journal of International Politics i el màxim especialista en relacions internacionals que existeix a la Xina, sobre el retorn que el pensament confucià tradicional està tenint en la societat xinesa i, en conseqüència, en la vida política de la Xina. El Prof. Yan se centra en l'impacte de la filosofia tradicional xinesa confuciana en la política exterior de la República Popular i la seva diplomàcia. L'any 2010 publicà a la Princeton University Press l'obra Ancient Chinese Philosophy, Modern Chinese Power, una interessant anàlisi d'aquest renaixement confucià del qual parlàvem fa poc. L'enfocament del Prof. Yan és distint al del Prof.Yang, esmentat al nostre article precedent sobre aquesta qüestió. L'enfocament és distint per tal com el Prof. Yan veu amb una certa simpatia el creixement sòlid i ràpid que està tenint el fonamentalisme confucià dins les elits intel·lectuals, acadèmiques i polítiques de la Xina, malgrat que encara no sigui la ideologia oficial –que continua essent el marxisme amb característiques xineses. Al final, el Prof. Yan adverteix que la tendència sembla irreversible i que la Xina acabarà abraçant tard o d'hora el confucianisme tradicional com a doctrina política i social oficial.

Deixant de banda el contrast manifest entre aquest retorn tradicionalista confucià a la Xina i el record encara viu de la revolució cultural de Mao, es palesa una restauració que ja ix la pròpia dinàmica de la Xina. És la restauració de la tradició en tant que paradigma. Hom podria afirmar que l'épistémè de la nostra generació serà marcada per la noció de tradició? Ja no es tracta de la reivindicació d'aquesta Sastreria per aital noció, sinó el que ofereix una mirada de la dinàmica de les diferents civilitzacions i nacions del món. Hi ha un renaixement del pensament tradicional en uns certs països i civilitzacions, la qual cosa podria ésser vist com una reacció al progrés. Tal volta, sigui una conseqüència natural del progrés, el de revestir-se d'un sentit i un pensament tradicionals davant la transformació material que es viu globalment. Semblantment, hom reconeix la valor del substrat tradicional davant la deshumanització organitzada en el materialisme que ha dominat la modernitat. Continua havent-hi grans dosis de materialisme, però se cerca aquell esperit perdut en el fred modernisme crepuscular i instrumental. I aquest esperit es manifesta en la tradició, notablement en el seu pensament. Probablement Europa és l'indret de la civilització occidental que més es resisteix a aquesta dinàmica, a aquesta restauració. És significatiu de constatar que és a la Xina, el gran poder emergent d'un futur proper, on aquesta restauració està tenint més empenta i força.

Verament, això sí que és una postmodernitat! Què sorgirà de la unió de la nostra cultura material actual i la restauració d'un pensament tradicional?

Perversions barretinaires

2011-04-11T08:20:00.000+02:00

És una autèntica llàstima que no existeixi un vestit tradicional català consolidat i definit, tal com tenen els bavaresos, els austríacs, els escocesos o els islandesos. A més, tota expressió de vestimenta tradicional queda reclosa a un folklore més aviat desnerit i sense gaire significat. I amb molt poc sentit estètic. A partir del llegat de Joan Amades seria interessant d'adoptar un model de vestit tradicional català que es pogués portar per mudar, tal com fan les susdites nacionalitats.

Mentrestant, la Sastreria aposta pel vestit de Mn. Cinto, en una incomprensible foto del nostre sacerdot-poeta nacional sense sotana.

Niu de corbs (i V)

2011-04-07T07:07:00.001+02:00

Roma en una vista com qualsevol altra. El Tíber se sent. Desfila per davant el Gianicolo, el turó romà clavetejat de pins de cos prim i allargassat i cap espès i bigarrat. El Trastevere s’imposa al costat esquerre de la postal. Hi ha més riu, ara vist i no pas sentit. El ponte Sisto el fereix en la unió d’una Roma i l’altra. Una cúpula veïna treu el nas pel dessobre del teulat. És una cúpula de Sant Felip Neri, la cúpula de la seva església dels pelegrins. Però hem badat. A la dreta hi ha la cúpula de les cúpules, el barret més gran del món: Sant Pere del Vaticà, amenaçador, treu el nas a l’altre costat del Gianicolo. És una vista massa bella. En realitat, és tan bella, és tan romana, que no val la pena de seguir contemplant-la: se’n poden contemplar tantes i tan diverses i boniques... que el risc d’esdevenir Stendhal és massa alt. Prescindim de la bellesa per un altre dia. Costa de marxar. L’aire és suau i agradable. El sol ja domina Roma. Mirem. Volem mirar, però no molt. Tenim por de mirar. Hem mirat massa per arriscar a mirar una vegada més. Els ulls s’escapoleixen. Volen mirar, volen sadollar-se de Roma, de l’amuntegament de la història, de tanta humanitat edificada. El senyor Corb ens recorda que no som benvinguts. Sí, sí, hem entès el missatge. Vagi a prendre el sol i procuri per vostè. La seva altivesa es fa l’orni i gira cua discretament. Tornem a mirar. Quanta Roma! I només és un petit mos. Sembla que algú ens mira. No són ni corbs ni llibres. Algú crida a Via Giulia, el carrer del darrere del Palazzo Farnese i ens assenyala en aquell teulat de palau. Diem crida, quan volem dir canta. Canta coses en italià, possiblement no molt agradables, però és que la melodia s’enganxa. Mirem furtivament un cop més i entrem. Els llibres ja s’inquietaven. Tornen a posar-se bé tot esperant que algú els agafi, els obri i els llegeixi en aquell niu de corbs del Palazzo Farnese, Roma, un dia qualsevol que ha plogut i ha sortit el sol i ningú s’ha preguntat per què.

Records de Nova York (i XXIII): La meva habitació

2011-04-04T08:34:00.000+02:00

Fonamentalisme confucià

2011-04-02T15:26:00.004+02:00

La Sastreria llegeix en un article de l'Asia Policy l'ascens en els darrers anys que ha tingut el confuciansime a la Xina continental. El Prof. Fenggang Yang de la Purdue University ha batejat aquest moviment de restauració del confucianisme amb el terme inquietant de «fonamentalisme confucià». El Prof. Yang, xinès continental i cristià convers poc després de la seva arribada als Estats Units, s'especialitza en l'estudi del fenomen religiós a la Xina des de la sociologia. Justament està preparant un estudi titulat Religion in China: Surviving and Reviving under Communist Rule, que serà publicat a l'Oxford University Press.

L'interès pel fonamentalisme confucià rau en la importància que tindrà en un futur proper a causa del poder que ja desplega mundialment la República Popular de la Xina. El fonamentalisme confucià, a parer del Prof. Yang, s'està convertint en el corrent de pensament xinès més dinàmic i que més adeptes guanya per entre la intel·lectualitat xinesa. A més, s'està articulant no solament en tant que filosofia, sinó que tendeix a convertir-se en un cànon clos que desenvolupa una forma religiosa que, d'altra banda, ja havia tingut històricament, amb més o menys força, dins i fora de les formes sincrètiques de la religió tradicional xinesa. Pel que sembla, les autoritats xineses han començat a acceptar alguns dels punts del programa que aquesta intel·lectualitat confuciana ha proposat –que fou formalment exposat en el manifest de 2003 de Kang Xiaoguang–, com és el cas de l'adopció de la filosofia i les escriptures confucianes a tot el sistema educatiu xinès. Igualment, l'Estat ha començat a restaurar algunes de les pràctiques rituals tradicionals del confucianisme, en el que és vist com l'inici d'una transformació del confucianisme en una religió acceptada per l'Estat. En paral·lel a aquest reconeixement estatal, la intel·lectualitat confuciana comença a ocupar llocs de poder en les institucions culturals i acadèmiques de la Xina.

En principi, no hi hauria d'haver cap inconvenient en aquesta restauració confuciana que, d'altra banda, s'acompanya d'una revalorització de tota la cultura tradicional xinesa. Tanmateix, a parer de Yang, aquest fonamentalisme confucià es defineix a partir d'un intens nacionalisme xinès i una forta oposició a la cultura i el pensament occidentals. Tampoc en aquest punt hom no s'hauria d'alarmar; emperò, la darrera voluntat d'aquest fonamentalisme confucià és desplegar-se arreu en un proselitisme agressiu i en un clar enfrontament amb Occident. Parteixen de la palesa superioritat de la cultura xinesa enfront de les altres cultures de la humanitat i s'oposen formalment i activa al liberalisme, la democràcia i, especialment, al nucli religiós occidental, això és, el cristianisme. El Confucianist Revival movement pot desembocar en un altra peça del ja habitual engranatge anticristià xinès: rebel·lió dels bòxers, estatalització de l'Església, revolució cultural i ara la restauració confuciana.

Davant aquest escenari futur, el Prof. Yang proposa un actiu suport als sectors democràtics, liberals i cristians de la Xina per tal de revertir l'autoritarisme xinès de l'Estat i d'un renascut tradicionalisme cultural xinès. El Prof. Yang estaria disposat a sacrificar la cultura i la tradició xineses en pro de les llibertats, la democràcia i la salvaguarda del cristianisme xinès. Amb tot, tal volta no seria necessari d'eixir de la cultura i les tradicions xineses a fi de contrarrestar al defora i al dedins de la Xina la força d'aquest fonamentalisme confucià. El P. Matteo Ricci SJ, missioner a la Xina del 1582 al 1610, any de la seva mort, fou capaç d'aculturitzar la fe cristiana i l'Església catòlica dins la cultura xinesa. Fins i tot, fou capaç de trobar en Confuci un sistema filosòfic que es podia cristianitzar, tal com s'havia fet amb Plató i Aristòtil segles abans. Heus ací una recepta per evangelitzar la Xina des de la seva pròpia cultura i la seva pròpia tradició? Heus ací un antídot per a un moviment confucià concebut en tant que força antitètica i superior a la cultura occidental? Que potser seria possible de concebre un confucianisme cristià tal com l'imaginà el P. Ricci, en un sentit tradicional xinès, el de la històrica Jingjiao (景教)?

Niu de corbs (IV)

2011-03-29T09:03:00.001+02:00

De copdescuit sentim passes. No hi ha ningú als passadissos. Els llibres no han dit res. Potser ve d’alguna d’aquelles cambres ignotes? Tornem a sentir passes. Són curtes i suaus, com si tinguessin por de caminar. Ens adonem que les passes vénen de dalt, del teulat. Descartem la idea d’un funambulista. Ens arrisquem a enfilar-nos a la finestra. Per arribar-hi cal pujar alguns graons en molt mal estat. Hi arribem. Forcegem una mica i l’obrim. En sentir-nos les passes s’han convertit en un grinyol agut i impertinent: són corbs. Negres i més negres. Una ocelleria de corbs que viuen al teulat del Palazzo Farnese. O almenys vénen a estar-s’hi: per parlar, per discutir, potser per ballar i tot. No els agrada l’intrús. Criden tots. Tal volta vagin despullats i se sentin cohibits. Criden i criden. El senyor Corb ens ve a veure. Ens diu unes quantes impertinències, es gira i torna als seus companys per dir que ja ha fet comprendre a aquell individu tan poc dotat que no pot pujar al teulat, que allò és propietat corbada. Fem veure que no hem sentit res i també els donem l’esquena. Aleshores apareix Roma, banyada per un devessall de gotes d’or que travessen la nuvolada dissolta i derrotada. Sembla que el solell brillant ha amansit els corbs. Ja no piulen. Mai més ben dit. L’intrús pot esperar; ara toca el solell. L’intrús, per la seva banda, té altra feina.

Records de Nova York (XXII): El meu superbany

2011-03-27T08:30:00.000+02:00

Records de Nova York (XXI): La meva casa

2011-03-24T08:58:00.001+01:00

Niu de corbs (III)

2011-03-22T07:51:00.001+01:00

En la foscor l’onada s’enretira i s’aixeca la calma. La gran estança és fosca. Una petita finestra permet que entri la tènue claror de la Roma plujosa. Hi ha molta gent en aquella habitació. Es pot sentir la seva cridòria. En encendre els llums s’entén de seguida: milers de llibres s’amunteguen en aquell tros de les golfes del Palazzo Farnese. Ja és sabut que en la foscor els llibres aprofiten per cridar, per parlar, per discutir... per fer tot allò que no fan quan els miren, quan la claror els delata, quan se senten observats. Ara han emmudit tots. Al mig de l’estança una taula de l’època del palau i algunes cadires nobles que els potentats deuen trobar passades de moda. El fred és molt intens. Però treballar amb fred és més estimulant. L’habitació queda dividida per l’estructura de les bigues de fusta que sostenen el teulat. En una hi diu «1838». És de fa quatre dies! I tan vetustes que són. I encara aguanten vés-a-saber-què! Comença la tasca de mirar els llibres, d’acariciar-los, de grapejar-los, de marejar-los una mica. Sembla que tots vulguin cridar alhora «Agafa’m a mi! Jo sóc més bonic! Jo tinc més lletra! Doncs jo sóc més savi!». Es retenen de vana publicitat i callen. Un bri de solell sembla que comença a trencar la nuvolada i el cel romà somriu una mica.

Records de Nova York (XX): El meu barri

2011-03-20T11:27:00.000+01:00

Records de Nova York (XIX): Columbia University

2011-03-19T13:26:00.001+01:00

Ens agrada Tosca...

2011-03-17T09:39:00.000+01:00

Pels seus escenaris: Sant'Andrea della Valle, Palazzo Farnese i Castel Sant'Angelo.

Records de Nova York (XVIII): FAO Schwarz

2011-03-16T11:24:00.000+01:00

Niu de corbs (II)

2011-03-13T08:36:00.001+01:00

I comencem a pujar. Passem portes i més portes. Cadascuna amaga algun misteri intrigant o això volem creure. També volem creure que per aquella escala han desfilat tantes sabates i botes il·lustres i històriques en un passat que supura per les parets. Arribem al final. No es pot pujar més, llevat que es vulgui anar al teulat a admirar campanars romans. Toquen a Missa a l’església del convent de monges del costat. Passem pel marc d’una pretèrita porta que ja ha passat a millor vida de les portes i entrem en un passadís llarg i ample. Fa fred i la humitat pren els llibres que s’hi amunteguen. No se sent ni es veu cap ànima; ni cap ànima en pena. Al llarg del passadís una renglera de portes emfasitza més el misteri. Què hi deu haver? A on menen aquestes portes? Què amaguen? Una alegria o una frustració? Cada porta és idèntica, com si es tractés del passadís d’un monestir amb tot de portes de les cel·les dels monjos. Emperò, la nostra és la porta més misteriosa, la més inquietant: la del fons del passadís. Anem avançant amb un pas dubitatiu. Volem arribar-hi, és clar. Cada cop fa més fred. De sobte, passa un corrent gèlid que ens glaça el moll de l’os. Accelerem. Arribem davant la porta i sense dubitar, sense refrenar el nostre pas decidit, l’obrim com si l’haguéssim d’arrencar. L’empenta de la joventut entra com l’onada colpidora de la roca. La foscor de la cambra dissimula el petit graó de l’entrada que algú va posar per tal d’ensopegar. L’empenta de la joventut, com l’onada colpidora, ja ha colpit la roca.

Records de Nova York (XVII): Columbus Circle

2011-03-11T19:23:00.001+01:00

Niu de corbs (I)

2011-03-08T17:40:00.003+01:00

En sortir de Sant’Andrea della Valle pensem en Scarpia aquell malvat tan operístic que enganyà Tosca en una de les capelles laterals de la teatina església que Mario Cavaradossi, l’amor de la Tosca, pintava entre conspiracions i traïcions. Mentre caminem, també pensem per què Scarpia necessitava tres esbirros i una carrossa per anar al Palazzo Farnese, que és al costat, a quatre passos. Segurament caminar no és un exercici plaent per entre els senyors governadors de la ciutat de Roma. El Palazzo Farnese, si bé que és a tocar, no es percep per enlloc. Quan encara deixem la ferida oberta per l’església teatina entaforada al bell mig d’aquell barri tan de Sant Felip Neri, l’única cosa que es percep és el bulliciós mercat del Campo de’ Fiori. Tota mena de verdures i altres andròmines molt menys útils omplen la plaça amb els seus respectius venedors a la romana, que són capaços de convertir els esgarips comerciants en una mena de peça polifònica increïblement gens dissonant. I plou. Mentre Bruno esguarda aquells marxants i venedors de fòtils i menges diverses, una altra plaça molt més inhòspita s’obre al darrere del Campo de’ Fiori. I, amenaçador, governa la plaça un palau en forma de caixa de sabates, com tots els palaus romans. És el Palazzo Farnese, un tros de França enclavat al centre de Roma, com l’església de Sant Lluís dels Francesos. Una insultant tricolor oneja en un balcó coronat per tres flors de lis. Truquem a la porta immensa, porta dels gegants potentats que hi deuen entrar de tant en tant. S’obre una minúscula porta per art d’encanteri. Ningú ha dit res, ningú mou res. En un grinyol sord la porta s’obre lentament en una pírrica majestuositat. A l’altre costat una columnata grisa i freda, obscura i humida; poc riallera com el plujós dia romà. Al fons, una porta encara més minúscula s‘obre. De fusta pesada, de color pesada, malda ella per mantenir un precari equilibri en la seva senectut. Té la valor de l’antiguitat, però no pas de la utilitat. Una antic saló, emblanquinat com tants sepulcres que pul·lulen pels carrers de Roma exhibint colls dels quals no són dignes, fa de rebedor. La buidor de l’estança s’accentua amb la minúscula taula en la qual seu el buròcrata. En deix afrancesat desplega la seva polidesa amb una indicació breu. I una altra porta s’obre. Aquest cop és més gran i, per consegüent, més pesada. El pes dels anys encara l’afeixuga més. Li costa d’obrir-se. En l’espera, imaginem tresors, escales imperials grandiloqüents, una porta heroica al saber... i apareix una estreta escala d’obra de graons irregulars i trencats.

Records de Nova York (XVI): El Nadal

2011-03-06T09:21:00.001+01:00

Records de Nova York (XV): El Plaza

2011-03-02T07:19:00.001+01:00

Records de Nova York (XIV): Central Park

2011-02-27T16:17:00.000+01:00

Records de Nova York (XIII): Catòlics

2011-02-25T07:48:00.004+01:00

Records de Nova York (XII): L'òpera

2011-02-21T06:15:00.001+01:00

Records de Nova York (XI): Tom's Restaurant

2011-02-16T11:13:00.001+01:00

Records de Nova York (X): El Met

2011-02-13T07:23:00.000+01:00

Records de Nova York (IX): Woolworth

2011-02-07T08:10:00.000+01:00

Records de Nova York (VIII): Musicals

2011-02-03T15:09:00.000+01:00

Records de Nova York (VII): El seminari

2011-01-30T10:08:00.000+01:00

Records de Nova York (VI): Washington Square

2011-01-26T06:06:00.000+01:00

Records de Nova York (V): El supermercat

2011-01-22T09:04:00.002+01:00

Records de Nova York (IV): El riu

2011-01-17T07:59:00.001+01:00

Records de Nova York (III): Times Square

2011-01-12T08:56:00.000+01:00

Records de Nova York (II): Central Park i la 5th

2011-01-07T08:50:00.000+01:00

Records de Nova York (I): Zabar's

2011-01-02T06:32:00.000+01:00

El tió

2010-12-29T22:27:00.008+01:00

No hauria de sorprendre que la Sastreria mantingui encara a aquestes alçades la tradició de fer «cagar» el tió. No solament es tracta d'una encantadora tradició catalana, sinó que és una de les millors activitats en família que es poden fer en la vigília de Nadal.

Emperò, en el nostre món post-postmodern la tradició del tió s'ha pervertit fins a tant d'esdevenir una pràctica buida i sense cap mena de significat; fins i tot buida de catalanitat. Arribarem a la situació extrema d'haver d'escriure un petit manual d'instruccions per fer cagar el tió:

-Si no té encara un tió genuí, vagi a caçar un bon tronc al bosc –de pas, escampa la boira i fa una activitat en família. No compri cap tió prefabricat. Eviti d'afegir elements ridículs i no-tradicionals, com uns ulls, una boca o una barretina. La barretina no fa més català el tió, sinó que en destrueix la seva essència. El tronc ha de ser corbat a fi de facilitar el creixement de la panxa del tió i una millor circulació dels presents cagats.

-Cobreixi el tió amb una manta. Procuri que sigui una manta acolorida, d'un disseny mitjanament clàssic. Eviti les mantes fabricades ad hoc.

-Desperti el tió durant la primera setmana d'Advent i comenci a alimentar-lo de valent. Un tió ben alimentat caga molt millor! A més, és possible que quedi tan tip que comenci a fer «cagarrines» anticipades.

-En la vigília de Nadal el tió ja ha d'estar ben alimentat i a punt per fer-lo cagar. Al vespre –cap allà les 6 o les 7 de la tarda– reuneixi la família en la seva sala d'estar amb el tió al bell mig de l'habitació, cobert amb la seva manta. Tingui a punt un bon pal, que també haurà caçat al bosc.

-Prepari a la pica de la cuina de la casa una mica d'aigua. La necessitarà per remullar el pal cada cop que vulgui picar el tió.

-Un cop comenci la festa, pot deixar que el més petit de la casa faci un breu sermó, o una breu pregària.

-El procediment per fer cagar el tió és molt simple: hom es dirigeix a la cuina, posa en remull el pal mentre resa un parenostre, en acabat torna a l'habitació per picar el tió; quan el piqui, recordi que cal recitar o cantar la següent invocació: «Caga tió, de nostro Senyor, com més cagaràs, més content em faràs!» (Empri sempre aquesta versió; rebutgi versions paganes o laicistes).

-El seu tió haurà cagat convenientment algun dels regals que porta a la panxa. Obri'l i gaudeixi'l en família tot recordant que ja és Nadal, que Jesús és nat en una establia.

-Un cop el tió tingui la panxa ben buida és possible que cagui algunes escorrialles de tipus penitencial. Gaudeixi-les semblantment com la resta de regals.

-Tracti amb respecte el venerable tió i desi'l convenientment en un lloc adequat fins al proper any.

-Procedeixi a fer el sopar de Nadal. Es recomana de menjar fiambres, torrons i neules, ben regat amb cava o xampany.

-I a mitjanit assisteixi a la Santa Missa del gall a la seva parròquia o a la parròquia catòlica, assenyada i tradicional més propera. També pot assistir a la Missa d'una comunitat religiosa i resar la solemne vigília de Nadal abans de la Santa Missa. Recordi que Nadal és una festa de precepte.

A la foto, el tió de la Sastreria Vilallonga, caçat al bosc fa una colla d'anys, amb la seva manta de tota la vida. El pal és de llipoter de Romanyà.

La història de Mossèn G.

2010-10-15T10:58:00.008+02:00

En un dels viatges de la Sastreria per aquests mons de Déu, vam tenir l'oportunitat de conèixer Mossèn G., un sacerdot francès, baixet, grassonet, afable, de faccions marcades i que en els seus cinquanta anys de sacerdoci manté una fidelitat inalterable. Mn. G. et pot assaltar de copdescuit en el lloc més inesperat per convidar l'Interpel·lat a anar a veure una minúscula capella d'un minúscul llogarret colgat de neu. De camí al llogarret, a uns quinze minuts de la casa, travessem paratges amb gruixos impossibles de neu, amb temperatures gèlides que colpeixen el fredeluc mediterrani. Mn. G. t'agafa del braç per tenir més seguretat en caminar i comença a parlar. Comença a fer sortir la seva vida. Et parla de la seva època de seminarista a la França ocupada pels alemanys, durant la II Guerra Mundial. T'explica la deportació que va sofrir, juntament amb tots els seus companys del seminari, cap a fàbriques d'Alemanya, on foren «treballadors voluntaris». T'explica el goig amb el qual treballà en aquella fàbrica d'armament, en torns esgotadors i inacabables. I t'explica finalment la seva fugida providencial d'aquell esclavatge, quan un oficial alemany el foragità de la fàbrica i el deixà tot sol, a la intempèrie d'un cruel hivern bèl·lic al cor del Reich alemany. I ell tornà cap a la seva terra: a peu, en bicicleta, en camions; fins i tot algun tren. Més tard va saber que aquell providencial «alliberament» el deslliurà del que la resta de sacerdots i seminaristes que treballaven amb ell van haver de sofrir una setmana després que Mn. G. marxés: Dachau.

Mn. G. no s'emociona. És el seu relat i sent la necessitat de compartir-ho amb nosaltres. Però les seves paraules desvetllen una immensa empatia, la que solament poden sentir els cristians formant part del cos místic de Crist. Mn. G. et reprodueix diàlegs amb aquell oficial de les SS o aquell seminarista alemany que després morí a Dachau. Sense que te n'adonis, ja ets a la minúscula capella. I la història ja t'ha corprès per sempre.

Nuestros amigos los mosquitos

2010-09-15T10:33:00.005+02:00

Recientemente, un barrio de la parva está sufriendo una plaga de un mosquito muy particular: el famosísimo mosquito tigre. Este simpático bichito también es conocido como Aedes albopictus, nombre que explica su característica fisonomía atigrada. El Sr. Albopictus está siempre entregado al servicio del transporte. Le encanta transportar cosas, especialmente enfermedades típicamente molestas como el dengue o la fiebre amarilla. Normalmente los clientes que usan tales servicios son humanos de latitudes tropicales en África y Asia. Hasta no hace mucho, el Sr. Albopictus sólo operaba en Asia. Ahora ya opera en la parva Gerona, aunque algunos digan lo contrario.

Sin embargo, a pesar de que el Sr. Albopictus es muy popular en la actualidad, quién despierta realmente nuestro interés es su primo, el Sr. Polynesiensis, a quien conocimos en Tahití. En efecto, Don Aedes polynesiensis, que opera en la región de la Polinesia, también es un transportista nato, pero sus productos son mucho más refinados. Su especialidad es el transporte de Brugia, un excelso parásito que causa la filariasis. Aunque todo el género Aedes se presta al transporte de dicho producto delicatessen (incluido el Sr. Albopictus), el Sr. Polynesiensis tiene una especial predilección hacia él. Como le gusta operar en el paraíso polinesio, hay muchos clientes de allí que han recibido tal producto. Desde hace años hay una prevención para evitar que con la visita del Sr. Polynesiensis las larvas se reproduzcan en el sistema linfático del cliente. Por desgracia, muchos no pudieron tomarla o la olvidaron. En ese caso, no hay posibilidad de deshacerse del regalo del Sr. Polynesiensis; es más, el regalo se transformará en otra cosa: la elefantiasis. Después de la II Guerra Mundial, el 50% de la población de la Polinesia francesa tenía la filariasis y había desarrollado la elefantiasis. Actualmente la lucha (y prevención) contra la enfermedad y contra la proliferación del simpático Sr. Polynesiensis ha detenido su progreso.

No sabemos si algún día el primo Albopictus se decidirá a transportar tan preciada mercancía. Esperemos que no lo haga. En realidad, el Sr. Albopictus es un animalito inofensivo para los habitantes de Gerona. La auténtica plaga, la enfermedad más mortífera procede de un lugar llamado plaçadelvi dónde habita un parásito conocido popularmente como político. Sus síntomas son la ineficacia, la ineptitud, la inoperancia y la mentira compulsiva, que se extienden por toda la ciudad a gran velocidad causando multitud de problemas a los pobres habitantes de la parva.

El poble de la Sastreria

2010-09-08T07:04:00.003+02:00

És una falta molt greu que després de tant de temps de vida d'aquesta Sastreria encara no hàgim mai parlat del nostre poble, més ben dit, de la nostre estimada vila: Llagostera. Amb els seus gairebé vuit mil habitants, la vila de l'església encimbellada és la porta del Gironès a la vall d'Aro. Com que aquesta invenció comarcal no té cap mena de sentit, més aviat hauríem de dir que Llagostera, vila selvatana com la innombrable rival de Caçà de la Selva, és el baluard que esguarda la mar que s'albira des de l'Alou, abans d'arribar a la dita vall d'Aro. Encara que no ho sembli, Llagostera fou cap baronial de la zona i tingué en èpoques pretèrites unes modestes muralles, amb castell inclòs, que protegien el nucli i l'església de Sant Feliu.

Deixant de banda algunes dades històriques, Llagostera fou el bressol de la darrera Sastreria Vilallonga que ha existit. Entre 1935 i 1987, Josep Vilallonga, el darrer sastre de la nissaga va exercir aquest ofici artesà a la Rambla –coneguda actualment com «Carrer d'Àngel Guimerà»– de la vila. En aquella casa que el darrer sastre ha tallat i embastat durant tants decennis, han viscut i crescut fins a sis generacions de Vilallonga; sis generacions de llagosterencs. Encara que actualment dues de les tres generacions existents no puguin viure permanentment a Llagostera, continuen sentint-se part de l'entremat vital de la població. No en va, pesa el naixement, la infantesa i l'adolescència passats per entre aquells carrers tranquils, acompanyats per l'ordre harmoniós dels tocs de les eclesials campanes de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera.

De la mateixa manera que Max Aub digué que un hom és d'on ha fet el batxillerat, un servidor pot afegir que un hom no pot ésser si menysté les seves arrels, les de la càndida infantesa. En realitat, els nostres propis records, dolços i entranyables records, ens empenyen a tenir permanentment presents les arrels en la goliardia del món. Per exemple, les festes majors. Llagostera celebra la seva festa grossa per la Pentecosta. Sempre hom intenta d'ésser-hi per repetir any rere any les mateixes pràctiques que es visqueren en la infància i l'adolescència. Encara que el món d'avui ja no sigui de la candidesa dels ulls poc experimentats, la rutina de la costum esdevé un dels millors lligams amb la vila, en la recreació del que sempre s'ha fet. I més: el retrobament amb aquells amics, aquelles persones amb les quals has compartit uns carrers i una educació, una infància i una adolescència. L'arrel comuna és massa forta perquè en puguem prescindir. Emperò, no podem restringir el retrobament a uns dies: cal la perseverança, cal saber-se d'allí en la llunyania i en la proximitat, en la preservació de la ferma amistat comuna per damunt de tot.

Al gener de 2004, per motius familiars, un servidor es va haver d'empadronar a Girona, després d'haver estat empadronat, per descomptat, a Llagostera. El 21 de juliol de 2009 vam esmenar aquesta error causada per circumstàncies adverses i, tot i no residir-hi permanentment, hom va poder retornar al lloc que li correspon. Esperem que els camins de Providència permetin de mantenir sempre aquesta situació; tot esperant el retorn definitiu, que serà més tard o més d'hora. És el nostre poble, és el poble de la Sastreria.

Historias de la Polinesia (y V)

2010-08-31T08:13:00.002+02:00

Se termina el veranísimo mes de agosto y con él se terminan, por ahora, nuestras historias de la Polinesia. Hace ya tres años que la Sastrería se fue a Tahití. Y volvió. Curiosamente volvió. Los compromisos. Sabemos positivamente que si volvemos, nos quedaríamos; no al estilo de Joan Abelló, Aurora Bertrana o Josep M. de Sagarra; tampoco al estilo de Jack London, Pierre Loti, Victor Segalen; salvando las distancias (y la moral), la estancia sin retorno de Paul Gauguin es mucho más interesante y estimulante. Lo es porque se quedó. Se dejó dominar por la idea del exotismo, del otro, de vivir con y como el otro. Al decir verdad, tampoco es el estilo de Paul Gauguin el nuestro. Pensamos tal vez en alguno de aquellos jóvenes franceses que abandonaron la metrópoli a la búsqueda de un bastión protestante en la República, a la vez que satisfacían su deseo de aventuras literarias en Tahití. Tampoco es el nuestro: no es Tahití precisamente luz de Trento ni martillo de herejes.

Al final, lo que nos queda es nuestra propia aventura. El exotismo idealizado que se vivió en los siglos XVIII y XIX a duras penas tiene posibilidad alguna de existir en nuestra época. Tal vez exista lo exótico, pero lo es a partir de nuestra propia medida de las cosas. Por ejemplo, Nueva York puede ser el lugar más exótico del mundo. Incluso la aborrecible Gerona lo podría ser por un par de horas para un tahitiano despistado. Por consiguiente, no tiene Tahití algo que la haga mejor y más especial que otro lugar del orbe. Es la diferencia respecto a nuestras ideas y a nuestro estilo de vida lo que la reviste de un aura especial. La admiración que suscita el árbol del pan para un catalán es la misma que podría tener un tahitiano hacia un alcornoque. Lo mismo podríamos decir de su mar, su gente, sus costumbres y su ritmo de vida. Nos gusta la diferencia porque es nueva y... diferente. Pero en este caso nos gusta esta diferencia, justamente porque ya no es diferencia y tampoco es nueva.

Un filósofo tahitiano de origen europeo que visitó hace un tiempo Cataluña nos explicaba que él está enamorado de la Polinesia y de todo lo que ella representa; no obstante, jamás se aculturaría a la tahitiana, como otros europeos. Vive su tahitianidad desde su europeidad. Pensándolo bien, es éste nuestro estilo, nuestra manera de vivir la Polinesia, en la presencia o en la distancia. En la permanencia o en la temporalidad. Somos europeos, occidentales, así lo vivimos y así lo queremos vivir; pero esto no impide que vivamos otras culturas con gran intensidad. En el fondo, lo que es del género humano nuestro es, siempre que sople el Vārua Maita'i.

Historias de la Polinesia (IV)

2010-08-25T10:10:00.012+02:00

En la Navidad de 2006, tiempo en que la Sastrería sufría su mayor ataque de polinesitis aguda, se retransmitió por televisión la Misa del Gallo... ¡desde la Catedral de Taiohae, en las Islas Marquesas! Dejando a un lado la arquitectura y estética de esta «catedral», pudimos fijarnos en un conjunto floral con frutos del pan, colocado encima del sagrario. Puede chocar a quién no los conozca: los frutos del pan, o sea, lo que dan los árboles del pan (Artocarpus altilis). El árbol del pan ('uru en tahitiano) es el gran causante de la susodicha polinesitis aguda. Se trata de una especie distribuida desde el sudeste asiático hasta la Polinesia, aunque la acción humana ha extendido recientemente su cultivo en Sudamérica, en África, en Australia y en el Caribe. Fue justamente la aventura de introducir el árbol del pan en Jamaica lo que propició que éste entrara en la historia.

Bien conocida es de todos la historia del motín del Bounty, gracias a las producciones cinematográficas que han narrado y vuelto a narrar las aventuras de este bajel que tenía la misión de recoger en Tahití un millar de árboles del pan para trasladarlos a Jamaica. Su fruto era muy cotizado por ser muy rico en carbohidratos y una buena fuente de minerales y vitaminas, tal y como había explicado el botánico Joseph Banks a su regreso a Londres, después de haber explorado Tahití con James Cook. Se tenía el objetivo de alimentar los esclavos de Jamaica con el fruto del pan. El 26 de octubre de 1788 la tripulación del Bounty desembarcó en Tahití para recoger los especímenes que debían ser trasladados a Jamaica. Sin embargo, un motín a bordo truncó la misión oficial. Con Fletcher Christian a la cabeza, los amotinados tomaron el control del barco y desembarcaron al Capitán William Bligh y el resto del pasaje fiel del navío en una chalupa en alta mar. Christian y los suyos volvieron a Tahití donde permanecieron largo tiempo. Incluso participaron en las luchas tribales, que permitieron a la futura dinastía de los Pōmare establecer los cimientos de su supremacía en Tahití. Más tarde, Fletcher y algunos de los amotinados, temiendo la persecución de Bligh y la Royal Navy, se trasladaron junto con sus mujeres tahitianas –Mauatua o Maimiti era la mujer de Christian, que ha pasado a ser mundialmente conocida por la interpretación que hizo Tarita Teriipia en Mutiny on the Bounty, de 1962, junto con Marlon Brando en el papel de Christian. Curiosamente, como en la realidad histórica, Brando y Teriipia se enamoraron y casaron– y algún que otro tahitiano, a las islas Pitcairn, donde actualmente la mayoría de sus habitantes son descendientes de Christian y los suyos.

Podríamos dedicar páginas y páginas al árbol del pan: sus hojas, su fruto, su majestuosidad en los azules del cielo, la laguna y el mar... Todavía no sabemos por qué nos cautiva el árbol del pan. Dejemos que sean las palabras del poeta tahitiano Turo Ra'apoto las que lo expliquen:

Upo’o iti mata rau
Arero iti te parau ’ore
’Iri iti hau tea
Te ’uru, te hune, te pa’a
E mata nō te here te ’uru
E reo nō te here te ’uru
E hau nō te here te ’uru
E tāpa’o te ’uru nō te here metua

Y nuestra traducción en catalán, de 2007:

Petita testa de mants ulls
Petita llengua muda
Petita escorça de rosada blanca
El ’uru, la nou, la pela
El ’uru és el rostre de l’amant
El ’uru és la veu de l’amant
El ’uru és la calma de l’amant
El ’uru és el senyal de la mare estimada

Un ejemplo de la presencia del árbol del pan en el arte sacro católico de la Polinesia: un vitral que muestra Santo Tomás bajo la sombra de un 'uru.

Bligh y los suyos trasladando los árboles del pan de Tahití al Bounty.

Historias de la Polinesia (III)

2010-08-18T09:20:00.004+02:00

Tahití, espejo de Venus, es el centro de la colonia de la Polinesia Francesa, que agrupa la casi totalidad de las posesiones pacíficas de Francia en la Polinesia (la excepción es Wallis y Futuna). Que Tahití sea francesa es una de estas cuestiones inexplicables, o cómo los franceses por una vez en su historia fueron más listos que los ingleses y les arrebataron una isla que hacía tiempo que se estaban trabajando. Francia estableció el protectorado en Tahití en 1842, gracias al Almirante Du Petit-Thouars y su conspiración contra la reina Pōmare IV, con la alianza con la mayoría de los jefezuelos tahitianos, que ya habían conspirado contra la reina en el pasado.

Hasta 1842 Tahití fue un país bajo la influencia inglesa. Empezó con la llegada en 1797 de los misioneros de la London Missionary Society en Matavai. Con ellos llegó el cristianismo en Tahití. Llegó en forma de protestantismo. Y no se ha ido. Tahití es el bastión protestante de la colonia francesa. El protectorado francés sobre el reino no frenó el avance del protestantismo, sino que significó la sustitución de la London Missionary Society, cuyos misioneros fueron expulsados del territorio, por la Société des missions évangéliques de Paris. El bastión católico está en las Islas Marquesas, que fueron evangelizadas por misioneros de la Iglesia Católica, Apostólica y Romana. Naturalmente, en Tahití también existe el catolicismo, pero es la confesión cristiana minoritaria. La importancia del protestantismo es tal que en algunos momentos –en la segunda mitad del siglo XX, sin ir más lejos– ha atraído jóvenes protestantes franceses de la metrópoli, que se refugiaron ahí para huir de una Francia demasiado católica.

A pesar de esta mayoría protestante, Tahití alberga el centro del catolicismo polinesio, en detrimento de las Marquesas, que son diócesis sufragania de Tahití. La capital colonial, Pape'ete, es también la Archidiœcesis Papeetensis. Desde los tiempos finiseculares decimonónicos, los Obispos de Pape'ete (vicarios apostólicas hasta 1966) pertenecen a la Congregatio Sacrorum Cordium Iesu et Mariae necnon adorationis perpetuae Ss. Sacramenti altaris, o sea, los Pères picpusiens, que tanto esfuerzo dedicaron a la evangelización de Hawai'i. Uno de ellos, Mons. Paul-Laurent-Jean-Louis Mazé, SS.CC. fue padre conciliar en el Concilio Vaticano II. Fue un obispo serio, ortodoxo y fiel. A su renuncia en 1973 con 87 años, Mons. Michel Coppenrath llegó; y con él desapareció el catolicismo tahitiano, que se fundió con la praxis cultual protestante de la isla y la cultura polinesia, en aquel ejercicio de adaptación de los ritos católicos a la cultura de los países de misión. La Catedral de Pape'ete en un momento del ensayo de los cantos, los mismos que se oyen en los oratorios protestantes adyacentes. En el fondo, el altar católico: demasiado francés, demasiado católico. En las iglesias de nueva construcción eso ya se ha solucionado...

Historias de la Polinesia (II)

2010-08-11T08:54:00.003+02:00

Con la introducción del otro día, ya podemos empezar a explicar alguna historieta de la Polinesia. Cuando nos referimos a la Polinesia, pensamos en Tahití, ese espejo de Venus. Nos explicamos. La isla de Tahití, volcánica, está formada por dos cuerpos, el Tahiti Nui y el Tahiti Iti; o sea, el Tahití grande y el Tahití pequeño en tahitiano. Por la forma de estos dos cuerpos y por su débil unión por el istmo de Taravao, la literatura ha fijado la imagen de una isla que parece un espejo de mano. El espejo de Venus, ¿quizá por contagio de la Punta Venus, lugar donde desembarcaron los británicos con James Cook al frente? En 1769 se establecieron en Matavai, en la llamada Punta Venus, dónde tenían la misión de la Royal Society de observar el tránsito del planeta Venus. En el espejo tahitiano se reflejó Venus. Y así ha quedado.

La verdad es que no sólo Tahití atrae visitantes y viajeros, sino que los impacta de tal forma que sus experiencias se convierten en obras de éxito. Bougainville, el explorador francés que llegó a la isla en 1768, publicó a su regreso a Francia su experiencia de la circunnavegación del orbe en Description d'un voyage autour du monde (1771). Este texto inspiró a Diderot, que escribió en 1772 el Supplément au voyage de Bougainville, en el que mitifica y ensalza la figura del buen salvaje a partir de una crítica feroz contra Bougainville y su influencia nefasta sobre los pobres tahitianos. En realidad, Bougainville y su Description son una excusa para la verborrea libertina e inmoral de este personaje. La historia ha hecho justicia a Bougainville y su obra está muy bien considerada en la actualidad. La de Diderot también. Pero centrémonos en Bougainville. El explorador bautizó a Tahití con un nombre acorde con los cánones de la época: la llamó Nueva Citera (Nouvelle-Cythère en el original francés). Citera es el lugar mítico del nacimiento de Venus. La diosa otra vez. La espuma de las olas chocando contra la barrera de coral de las lagunas tahitianas, la exuberancia vegetal, la calorusa acogida de sus habitantes y su cándida inocencia crearon en el explorador francés el efecto del paraíso en el que nació la diosa.

Tahití, espejo de Venus, cuna de Venus; reflejo de Venus. Cook en Matavai

Historias de la Polinesia (I)

2010-08-04T10:03:00.004+02:00

Como agosto es un mes de ritmo tranquilo y pausado, la Sastrería quiere evocar uno de los lugares más tranquilos del mundo: la Polinesia, concretamente las islas de Tahití y Mo'orea. Allí impera el ritmo tranquilo y pausado todo el año; es le rythme des îles. Ya dedicamos un especial a nuestra querida Polinesia. Sin embargo, es un tema que no nos cansa, que nos place de tratar una y otra vez, aunque no haya sido muy frecuentado en esta Sastrería.

La Polinesia es una región del océano Pacífico formada por numerosos archipiélagos de islas y atolones. Se define por sus tres extremos, que forman el triángulo polinesio. En el extremo sudoeste està Aotearoa, conocida como Nueva Zelanda. Es la parte más extensa y habitada de la Polinesia; y la más conocida por las guerras que los británicos mantuvieron contra los feroces māori. En realidad, fue la última parte de la Polinesia en ser poblada por las migraciones de los pueblos polinesios. El extremo sudoeste es la isla de Rapa Nui, conocida por estos lares como la isla de Pascua. Esta colonia chilena, también poblada muy tardíamente, es mundialmente famosa por los colosales moais. A pesar del aislamiento de esta isla respecto al mundo polinesio, es la única que presenta restos de una escritura polinesia, el rongorongo. Finalmente, el extremo norte es el de las islas de Hawai'i. Como buen extremo, fue poblado tarde, desde las islas Marquesas.

Dentro del triángulo de la región polinesia se encuentra el núcleo original. La Polinesia fue colonizada hacia el 300 aC desde Fiyi, a través de las islas de Tonga y Samoa, primeros núcleos de la cultura polinesia. Desde ellos, se furon humanizando el resto de islas y archipiélagos del núcleo polinesio: las islas Cook, Tahití y las islas de la Sociedad, las Tuamotu hasta las Islas Marquesas. Evidentemente, desde la Polinesia central salieron las colonizaciones de los extremos mencionados. En la evolución de las lenguas se observa muy bien la dinámica de las colonizaciones polinesias. La Polinesia central está dominada por las lenguas tahíticas: el tahitiano actual, el mal llamado māori de las islas Cook (que agrupa hasta cuatro lenguas tahíticas), el tuamotuano de las Tuamotu y el australès, hablado en las Islas Australes. En la parte norte de la Polinesia central dominan las lenguas marquésicas, centradas en el marquesano y las Islas Marquesas. Desde las islas Cook y las Islas de la Sociedad (Tahití) se colonizó Aotearoa, por lo que el māori, la mayor de las lenguas polinesias en número de hablantes, proviene del prototahitiano; Y como las migraciones que colonizaron Hawai'i procedian de las Marquesas, el hawaiano es una evolución del protomarquesano.

Cuando se definen estos grupos lingüísticos se debe tener muy presente que el aislamiento es el principal factor de evolución y diferenciación entre estas lenguas. El carácter insular de la región polinesia es tremendamente acusado y las comunicaciones entre habitantes –y hablantes– históricamente han sido muy complejas; y aún más complejas de documentar. La cultura polinesia es de una gran fragilidad. Las principales fuentes, más allá de las arqueológicas, son las crónicas de los grandes viajeros europeos que surcaron la Polinesia y describieron sus islas y sus habitantes. Además, la débil aculturación del siglo XIX –con excepciones notables en Hawai'i y Aotearoa– ha permitido preservar una gran cantidad de elementos culturales.

Declaración de principios

2010-07-28T19:47:00.005+02:00

Fragmento de El criterio de Jaime Balmes:

«El pensar bien consiste: o en conocer la verdad o en dirigir el entendimiento por el camino que conduce a ella. La verdad es la realidad de las cosas. Cuando las conocemos como son en sí, alcanzamos la verdad; de otra suerte, caemos en error. Conociendo que hay Dios conocemos una verdad, porque realmente Dios existe; conociendo que la variedad de las estaciones depende del Sol, conocemos una verdad, porque, en efecto, es así; conociendo que el respeto a los padres, la obediencia a las leyes, la buena fe en los contratos, la fidelidad con los amigos, son virtudes, conocemos la verdad; así como caeríamos en error pensando que la perfidia, la ingratitud, la injusticia, la destemplanza, son cosas buenas y laudables.

»Si deseamos pensar bien, hemos de procurar conocer la verdad, es decir, la realidad de las cosas. ¿De qué sirve discurrir con sutileza, o con profundidad aparente, si el pensamiento no está conforme con la realidad? Un sencillo labrador, un modesto artesano, que conocen bien los objetos de su profesión, piensan y hablan mejor sobre ellos que un presuntuoso filósofo, que en encumbrados conceptos y altisonantes palabras quiere darles lecciones sobre lo que no entiende.

»A veces conocemos la verdad, pero de un modo grosero; la realidad no se presenta a nuestros ojos tal como es, sino con alguna falta, añadidura o mudanza. Si desfila a cierta distancia una columna de hombres, de tal manera que veamos brillar los fusiles, pero sin distinguir los trajes, sabemos que hay gente armada, pero ignoramos si es de paisanos, de tropa o de algún otro cuerpo; el conocimiento es imperfecto, porque nos falta distinguir el uniforme para saber la pertenencia. Mas si por la distancia u otro motivo nos equivocamos, y les atribuimos una prenda de vestuario que no llevan, el conocimiento será imperfecto, porque añadiremos lo que en realidad no hay. Por fin, si tomamos una cosa por otra, como, por ejemplo, si creemos que son blancas unas vueltas que en realidad son amarillas, mudamos lo que hay, pues hacemos de ello una cosa diferente.

»Cuando conocemos perfectamente la verdad, nuestro entendimiento se parece a un espejo en el cual vemos retratados, con toda fidelidad, los objetos como son en sí; cuando caemos en error, se asemeja a uno de aquellos vidrios de ilusión que nos presentan lo que realmente no existe; pero cuando conocemos la verdad a medias, podría compararse a un espejo mal azogado, o colocado en tal disposición que, si bien nos muestra objetos reales, sin embargo, nos los ofrece demudados, alterando los tamaños y figuras.

»El buen pensador procura ver en los objetos todo lo que hay, pero no más de lo que hay. Ciertos hombres tienen el talento de ver mucho en todo; pero les cabe la desgracia de ver lo que no hay, y nada de lo que hay. Una noticia, una ocurrencia cualquiera, les suministran abundante materia para discurrir con profusión, formando, como suele decirse, castillos en el aire. Estos suelen ser grandes proyectistas y charlatanes.

»Otros adolecen del defecto contrario: ven bien, pero poco; el objeto no se les ofrece sino por un lado; si éste desaparece, ya no ven nada. Éstos se inclinan a ser sentenciosos y aferrados en sus temas. Se parecen a los que no han salido nunca de su país: fuera del horizonte a que están acostumbrados, se imaginan que no hay más mundo.

»Un entendimiento claro, capaz y exacto, abarca el objeto entero; le mira por todos sus lados, en todas sus relaciones con lo que le rodea. La conversación y los escritos de estos hombres privilegiados se distinguen por su claridad, precisión y exactitud. En cada palabra encontráis una idea, y esta idea veis que corresponde a la realidad de las cosas. Os ilustran, os convencen, os dejan plenamente satisfecho; decís con entero asentimiento: «Sí, es verdad, tiene razón». Para seguirlos en sus discursos no necesitáis esforzaros; parece que andáis por un camino llano, y que el que habla sólo se ocupa de haceros notar, con oportunidad, los objetos que encontráis a vuestro paso. Si explican una materia difícil y abstrusa, también os ahorran mucho tiempo y fatiga. El sendero es tenebroso porque está en las entrañas de la tierra; pero os precede un guía muy práctico, llevando en la mano una antorcha que resplandece con vivísima luz.»